Des dels anys 1980 s'aferma en la consciència del planeta el caràcter global de la degradació del medi ambient. La ciència comença a certificar que les activitats industrials de l'ésser humà -o, més ben dit, la forma com aquestes activitats es duien a terme i el tipus de societat a què donaven lloc- estava exercint un impacte profund sobre el medi ambient. Tanmateix, a aquestes conclusions no s'hi arriba només mitjançant abstraccions científiques ni pels plantejaments de grups d'origen i destí diversos. La percepció del grau d'interacció i interdependència dels ecosistemes a escala global va comptar amb una ajuda inestimable: del cel. M'explico. A finals dels anys 1970 es va tenir, finalment, la constatació del primer problema ambiental transfronterer greu: la pluja àcida. Gràcies a mesures obtingudes pels pocs satèl·lits que circumdaven l'espai terrestre aleshores, els científics van poder rastrejar per primera vegada les emissions sulfuroses de les centrals tèrmiques des dels EUA fins a la regió dels Grans Llacs de Canadà, i des de Gran Bretanya fins als països escandinaus. Així es va aconseguir d'esbrinar la misteriosa degradació que patien boscos i corrents d'aigua, l'acidificació creixent dels quals penetrava en la cadena tròfica i tenia greus conseqüències per a la salut dels arbres i de nombroses espècies terrestres i aquàtiques, a més de malmetre la qualitat del sòl i de l'aigua.

		La contaminació no té fronteres com ha demostrat la pluja àcida.

Aquesta descoberta (o certificació) va obrir les portes a problemàtiques de més abast. En els anys 1980 van sorgir els dos grans temes que ens acompanyaran durant unes quantes dècades: els canvis climàtics globals i el forat de la capa d'ozó. En tots dos casos, satèl·lits i xarxes de telecomunicació van ser instruments fonamentals per a detectar la contaminació atmosfèrica, el seu impacte global, així com les concentracions de clor de l'estratosfera i la seva acció corrosiva sobre la capa d'ozó. El debat sobre l'escalfament progressiu del planeta (quan la ciència de la dècada anterior estava d'acord que ens dirigíem cap a una fase de refredament), la pluja àcida, el forat de la capa d'ozó, els processos d'erosió i desertificació de grans regions, etc., van expressar en el camp del medi ambient un vessant de la globalització desencadenat per xarxes tecnològiques capaces d'oferir una visió virtual del planeta sense precedents.

El debat polític i social va trobar justificació en resultats de la ciència i la tecnologia, a les quals, d'altra banda, no havia demanat ajuda. De fet mai no va pensar que l'ajuda pogués venir d'elles. Però sense l'Sputnik com a punt de partida, per exemple, hauria estat molt difícil demostrar allò que Molina i Crutzen havien predit en els anys 1970: que els compostos clorats podien estar afectant la capa d'ozó. Almenys Greenpeace sap a qui li ha de donar gràcies per haver fonamentat una de les seves campanyes més emblemàtiques: a tota la indústria de satèl·lits, a les agències espacials i als científics que hi van treballar. Entre tots van fer palesa la barbàrie global que estàvem perpetrant a tots els "estrats" del planeta: des de les aigües i el sòl fins a la troposfera i l'estratosfera, és a dir, l'atmosfera en conjunt.

De tota manera, el gran canvi en aquesta relació entre xarxes tecnològiques i medi ambient s'està produint amb l'aparició de xarxes interactives a escala global, com Internet. El Nord prefereix silenciar la situació del Sud del planeta, aquest punt cardinal físic i virtual de la pobresa, la marginació i la desesperació, amb el coixí de les guerres, els terratrèmols, les inundacions, les epidèmies, la fam, la corrupció o qualsevol altra catàstrofe que es pugui qualificar d'"ambiental". Són corrents les situacions apocalíptiques, on no apareixen noms propis ni veus identificables que expliquin directament, per elles mateixes, sense intermediaris de cap mena, què està passant, què necessiten, quins problemes tenen i com els volen resoldre. Els mitjans de comunicació dels països rics ni tan sols necessiten esforçar-se per posar en pràctica aquesta mena de comunicació. Compten amb el suport tàcit o exprés de les formacions polítiques i del gruix de la societat, que es complau en el diagnòstic dels mals sense necessitat d'entrar en les mesures terapèutiques.

		La introducció social de les noves tecnolgies cada cop és més ràpida.

Res no permetia d'aventurar un canvi substancial en aquest estat de coses, fins que es va popularitzar l'ús d'Internet, especialment des del 1994, per bé que aquesta xarxa s'està desenvolupant des del 1969. I alguna cosa va començar a canviar en un muntatge que semblava tant consistent com la fam dels pobres de cada dia. Els símptomes es podrien trobar arreu, però sens dubte un dels més evidents és la volada del debat sobre l'exclusió social. L'exclusió social, tan vella com el pa però maquillada amb noves cremes per la dinàmica peculiar de la globalització, s'autoalimenta de l'autisme dels qui, en comptes de construir ponts cap als grups de població marginats, prefereixen comprar hamaques per a contemplar el paisatge. Internet ofereix la possibilitat, per primera vegada, de dur la veu, les necessitats i els plantejaments de les poblacions excloses fins al saló dels qui posseeixen l'ús i el gaudi dels recursos. Sense intermediaris, sense necessitat de guerres o catàstrofes que projectin grans titulars, per més que aquestes guerres i catàstrofes continuïn ocupant un lloc preferent en el saló a través del televisor.

De fet, aquesta possibilitat real de comunicació directa, simultània, en el mateix espai, l'espai virtual, és el primer motor de la discussió sobre l'exclusió social com un problema que busca solucions, que avui predomina a moltes regions d'Internet. I de fet també, aquesta possibilitat viu una realitat concreta des del 1991, quan l'Association for Progressive Communications (APC) (enllaç http://www.apc.org) es va constituir com una xarxa de xarxes regionals i subregionals dels cinc continents dedicada al medi ambient, els drets humans, l'antimilitarisme, el desenvolupament, etc. L'APC va tenir un paper destacat en ocasió de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992. En el Fòrum Global que va acompanyar aquella Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament, centenars d'ONG d'arreu del món van aprendre a fer servir Internet per a començar a foradar els timpans d'un Nord autocomplaent, aconseguir recursos tècnics i financers, intercanviar experiències i coneixements; tot això sense dependre de la franja física que ocupaven en el globus.

		L'excés a les noves tecnologies té un repartiment molt desigual.

Ara, aquelles organitzacions digitals "primitives" estan derivant en xarxes ciutadanes implantades gairebé a tot el planeta. I en el seu si discuteixen si Internet ha d'esdevenir una palanca per al desenvolupament o, al contrari, si permet crear organització social nova amb un ordre de prioritats diferent. El congrés Global 2000 sobre Xarxes Comunitàries, que es va celebrar a Barcelona a començaments de novembre del 2000 (al desembre del 2001 se celebra el segon congrés a Buenos Aires), va ser una mostra excel·lent del vigor d'aquestes organitzacions arrelades als cinc continents però capaces de cooperar entre elles en l'àmbit global. En aquell congrés, aquestes xarxes van plantejar que Internet, com a plataforma essencial per a trencar l'exclusió social, requereix accions preparades i orientades cap a aquest fi. Els telèfons no sonen perquè estiguin connectats i els contactes no es produeixen perquè hi hagi línies instal·lades. Cal que algú marqui el número i que trobi el seu interlocutor perquè s'estableixi o es mantingui una relació. És el primer pas per a crear xarxes que exerceixin algun impacte significatiu sobre les diferències socials i econòmiques, cada vegada més pronunciades, que afecten les nostres societats.

		Internet és una espai de trobada de gent d'arreu del món.

I cada vegada és més clar que això és el que estan fent els internautes mateix com a societat civil a moltes parts del món, a través d'iniciatives empresarials que desenvolupen noves tecnologies per a propiciar la trobada de grups afins socialment, que creen nous àmbits de transferència de coneixement i capacitació, nous espais per a l'intercanvi d'experiències. Aquest és el gran camí d'aquest inici de segle, dominat encara per la remor dels tambors de guerra. Però a través dels no pocs silencis que ens procuren, es filtra la percepció que no acceptarem l'exclusió social a escala global, amb tots els efectes deleteris que implica per als recursos primaris, el medi ambient i els hàbitats. Aquesta percepció no ha estat mai tan intensa com ara, ni tan sols en l'època més àlgida de la guerra freda, quan en el paisatge social predominava el color carmesí dels diferents marxismes. I en la maduració d'aquesta percepció hi té molt a veure l'arribada silenciosa de l'"altre", amb veu pròpia, fins a casa nostra, fins al nostre propi saló, a través d'Internet.