Generalment es considera que utilitzar instruments fiscals i econòmics a l'hora de dissenyar i adoptar polítiques ambientals comporta una sèrie d'avantatges si es compara amb les prohibicions legals que habitualment s'utilitzen. Aquest ús permet:

Per instruments fiscals se sol entendre els impostos i les subvencions, però el concepte sovint s'amplia molt als instruments econòmics i la llista es fa més llarga:

La utilització d'instruments econòmics és més gran com més desenvolupats són els països. Els no tan desenvolupats tendeixen a legislar basant-se més en prohibicions. Per exemple, dins de la Unió Europea, els països amb menys instruments econòmics són els anomenats de cohesió, o de menys renda per càpita: la República d'Irlanda, Espanya, Portugal i Grècia.

De tots els instruments econòmics, els més utilitzats són els fiscals. La idea d'un impost ambiental o verd és que corregeixi "els excessos", els costos que -a través del dany ambiental que una activitat causa- recauen en terceres persones, en la resta de la societat. La idea és que aquest dany a tercers -a través de danys ambientals-, gràcies a l'impost acabi recaient sobre qui causa el dany, que passi a ser propi de qui els causa. Aquest augment de costos farà que disminueixi la seva activitat econòmica nociva per a l'entorn, que produeixi o consumeixi menys.

Per exemple, posar un impost adequat sobre les emissions contaminants a l'atmosfera de les centrals tèrmiques, suposa que l'energia que generen serà més cara i que per tant en el mix energètic tindran menys pes, ja que el cost del kilowatt serà una mica més car. D'aquesta manera, la demanda d'electricitat d'aquesta font es veu perjudicada, amb la millora ambiental corresponent i la millora en el benestar de la resta de la societat. Aquest seria un cas d'instrument fiscal ambiental ben aplicat.

No tots els impostos que es diuen verds o ambientals ho són, però. Dins de la regió mediterrània, les illes Balears han adoptat recentment l'anomenada ecotaxa, que en realitat no és ni eco ni taxa. Es tracta d'un impost que grava les nits d'hotel i la recaptació del qual s'ha de destinar a partides de millora ambiental i d'infraestructures turístiques. No és una taxa en el sentit que correspon a una mala traducció de l'anglès tax, i en català té un altre sentit (cobrament per part de l'administració per un servei que ofereix). L'impost no és eco , verd o ambiental, per tal com no corregeix el comportament ambiental dels turistes de les Illes, una vegada han pagat el sobrepreu en allotjament. Que la recaptació sigui finalista per a programes ambientals no li dóna caràcter d'impost ambiental i el que fa en tot cas es ampliar el pressupost de l'administració i substituir el finançament de polítiques ambientals des del pressupost general per un finançament específic. Aquest seria un cas d'instrument fiscal ambiental mal aplicat (o simplement no aplicat).

		Els impostos ambientals han d'estimular la reducció de les males pràrctiques ambientals.

Les subvencions ambientals són molt semblants als impostos, però de signe contrari. Estan teòricament justificades quan l'activitat econòmica (de producció o de consum) millora la qualitat ambiental i això repercuteix en una millora del benestar de terceres persones. La subvenció a qui fa aquesta activitat econòmica haurà de recollir justament el benefici que genera a la resta de la societat. Per exemple, els propietaris que realitzen inversions forestals sense subvenció cobriran la superfície que els sigui rendible a ells, sense tenir en compte la resta de la gent. Si tinguessin en compte el benefici a la resta de la gent com si fos propi, la superfície forestada seria més gran. Això és justament el que ha d'aconseguir la subvenció.

El que passa massa sovint, però, és que els impostos ambientals es substitueixen per subsidis ambientals, quan en termes d'equitat seria més desitjable mantenir l'impost. Per exemple, quan a una central tèrmica se li donen subvencions per tal que sigui menys contaminant, l'efecte a curt termini pot ser el mateix que amb l'impost comentat abans -una reducció de les emissions i, per tant, del malestar social-, però el repartiment dels costos és ben diferent. Amb l'impost, aquell que contamina és qui paga tot el cost social, mentre que amb la subvenció qui es carrega els costos és el conjunt de la societat. En molts països el principi de qui contamina paga es viola sovint.

Si bé el concepte general d'aplicació d'instruments fiscals ambientals sembla força clar, hi ha casos relativament complexos que, sota l'aparença de bons instruments, no són en realitat les millors solucions econòmiques a problemes ambientals. És el cas de la política que la Comissió de les Comunitats Europees (2001) estudia aplicar sota el nom de política de productes integrada (IPP). Per tal de corregir l'excés de dany ambiental que molts productes generen al llarg del seu cicle de vida, el llibre verd proposa com a principal mesura econòmica l'aplicació d'un tipus reduït de l'impost sobre el valor afegit (IVA) a aquells productes que portin una "etiqueta ecològica europea" conforme tenen un impacte ambiental menor que altres. Sense entrar en la discussió de si els impostos indirectes són o no un bon instrument econòmic, la mesura equival a pagar menys impostos del que és la norma per tal de contaminar menys. Viola, per tant, el principi de qui contamina paga. A més, sota una simplicitat aparent de dividir els productes en dues categories ("més contaminants" i "menys contaminants"), amaga una complexitat excessiva, és poc acurada i evitable. És excessivament complexa perquè el procés d'etiquetatge suposa l'anàlisi de tot el cicle de vida de cada producte. És poc acurada perquè només contempla dues categories, i no pas un continu. I és evitable perquè el sistema d'impostos descrit abans és una alternativa superior. Només cal que cada vegada que es produeix, transporta, consumeix i es tracta el residu d'un producte s'apliqui l'impost ambiental corresponent (impost energètic, sobre emissions, etc.). Així, cada producte tindria el recàrrec òptim, s'aconseguirien els objectius del llibre verd i es respectaria el principi de qui contamina paga.

		L'explotació forestal sostenible ha de veure's ajudada fiscalment per sortir potenciada.

Un instrument econòmic ambiental no estrictament fiscal, però molt interessant, és la creació de mercats. L'exemple més difós és el dels mercats de drets de contaminació, iniciats als Estats Units d'Amèrica. L'administració decideix reduir la quantitat d'emissions contaminants d'una regió ("bombolla"), fins a un estàndard determinat. Per comptes d'imposar una reducció igual, proporcional o arbitrària a cada empresa de la bombolla, el que es fa és repartir un nombre reduït de drets de contaminació (per tant, de producció) a cada empresa d'acord amb algun criteri -habitualment segons la contaminació que provocava en aquell moment-, de manera que no es pugui contaminar (produir) més de l'estàndard fixat. Alguns sectors industrials poden disminuir les emissions a un cost més barat que altres, donades les tecnologies existents. Les empreses del grup car estaran interessades a pagar a les del grup barat per tal que redueixin més del compte les seves emissions i així elles, amb els drets de contaminació comprats, no haver de reduir tant. Al final, el resultat és el mateix (s'aconsegueix l'estàndard establert de contaminació), però a un cost més petit per al conjunt de les empreses. Sembla que l'aplicació dels acords de Kyoto seguiran aquesta mateixa línia, però amb intercanvis entre estats.

Molts països apliquen un altre instrument econòmic en la seva política de residus: el de dipòsit, devolució i retorn. Per exemple, quan s'adquireix un cotxe es paga més (un dipòsit) i aquesta quantitat extra es recupera quan es retorna el cotxe en determinades condicions per al seu reciclatge.

També s'apliquen altres instruments, com els acords voluntaris (les normes ISO i EMAS en són exemples), la responsabilitat ambiental (la llei obliga el causant d'un dany ecològic a reparar-lo), o l'increment d'informació (per exemple, amb etiquetatges ambientals).

Finalment, hi ha un instrument que no és pròpiament econòmic, però que es pot entendre des d'aquesta disciplina: l'educació ambiental. L'educació ambiental provoca que les persones canviem les nostres preferències en benefici de la preservació de l'entorn. Això fa que, en intentar obtenir el més gran benestar amb els recursos (diners) que tenim, tendim a consumir aquells béns i serveis que provoquin menys dany ambiental o que millorin la qualitat de l'entorn.

		L'educació ambiental és una eina molt important per canviar hàbits socials.

En definitiva, la varietat d'instruments econòmics ambientals, fiscals o no, és rica, plena de bons exemples i amb un gran potencial d'aplicació.

Pere Riera
Universitat Autònoma de Barcelona
Pere.riera@uab.es