La preocupació per l'estat dels boscos al món ha omplert moltes pàgines, no només de la premsa diària i les revistes ambientalistes sinó també de les publicacions d'organismes internacionals relacionats sigui amb la conservació de la natura, sigui amb l'explotació dels recursos forestals. Aquesta preocupació és especialment angoixada en el cas dels boscos tropicals. Llocs com l'Amazònia o Indonèsia han vist cremar immenses superfícies forestals per poblacions que cerquen noves terres de conreu o pastura. Quasi tota la superfície forestal perduda els darrers vint anys es concentra en set grans països tropicals. Com que els boscos tropicals són els majors magatzems de biodiversitat del planeta, la seva destrucció és també la destrucció dels hàbitats d'infinitat d'espècies, la majoria d'elles mai no descrites pels científics. No és estrany, per tant, que s'hagi donat el crit d'alerta a favor d'un comportament més sostenible, però els processos de destrucció no s'aturen. Això no vol pas dir que, arreu del món, es produeixin de la mateixa manera. A moltes zones de l'hemisferi nord, la superfície forestal o, almenys, la biomassa de vegetació forestal, estan augmentant.

		Distribució de les masses boscoses al món, 1997.

Però els boscos verges, els més madurs i rics, són tallats, cremats, fragmentats i alterats de moltes altres maneres i han desaparegut a la majoria de països. Fins i tot on els boscos augmenten, hi ha notables canvis socioeconòmics i tècniques de gestió de vegades agressives que ens forcen a reconsiderar-ne l'ús i la protecció. Una pregunta que ens podem fer és: fins a quin punt és greu que passi tot això? I, abans encara, perquè serveixen els boscos?

La consideració que l'home té pels boscos varia segons les èpoques i segons les cultures. Els boscos no són, en general, hàbitats apropiats per a l'home, però en ells s'hi ha practicat la caça i la recol·lecció. L'home ha lluitat per a guanyar espai als boscos per a construir-hi assentaments, conrear o pasturar, però els boscos mantenien diverses funcions, com les de produir fusta, fruits, bolets, caça, o la de donar refugi en cas de perill. Algunes propietats ecològiques dels boscos, com la regulació del cicle hidrològic i la prevenció de l'erosió, són conegudes des de l'Antiguitat (Plató ja en parlava). Els processos de desforestació han tingut, sempre, causes socioeconòmiques, encara que aquestes causes han variat d'uns llocs a altres. Entre elles esmentem la pressió demogràfica (amb demanda creixent de producció agrícola), les necessitats de fusta per a la mineria o la construcció de vaixells i cases, la inseguretat (atacs enemics, bandolerisme), la producció de carbó i llenya, etc. En temps recents, en societats industrialitzades, i en la mesura que el paisatge passa a ser dominat per conreus i construccions i els boscos queden relegats a vestigis, es reforça un pensament conservacionista (que sempre ha existit) i, sobretot, s'estén entre les societats urbanes. De fet, s'hi barregen ara dues nocions: la creixent raresa dels boscos naturals els revaloritza i, d'altra banda, creix una demanda de "natura" lligada al lleure. L'apreciació estètica-recreativa del bosc passa a ser, probablement, el principal valor que la societat atribueix al bosc. Es tracta d'una visió molt esbiaixada, però que, juntament amb la demanda de protecció, fan que els poders públics s'ocupin cada cop més dels boscos: hi ha una socialització de l'interès pel bosc. Com que molts d'aquests boscos són privats, neix un conflicte entre actuació pública i explotació privada. En efecte, l'assignació al bosc de nous valors i noves funcions socials implica la necessitat de modificar-ne la gestió tradicional.

		Els boscos són reserves inmenses de recursos.

Molt recentment, dues noves funcions dels boscos semblen adquirir un creixent protagonisme: el seu caràcter de reserves de biodiversitat i la seva capacitat per fer d'embornals de carboni, o sigui, emmagatzemar i immobilitzar, temporalment, part del diòxid de carboni que emetem a l'atmosfera, i del que es tem que produeixi un efecte hivernacle que alteri seriosament el clima del planeta.

Però el reconeixement social d'aquestes funcions noves, afegides a les ja conegudes, no fa pas baixar la demanda de recursos, tant de recursos de sòl com de productes forestals. Una població en expansió busca, sobretot en molts països subdesenvolupats i en climes tropicals, una esperança de subsistència en les terres ocupades pels boscos. D'altra banda, la demanda de paper i fusta no para de créixer. El consum de metres cúbics de fusta ha passat de 2.93 mil milions el 1980 a més de 4 mil milions el 2001 mentre la superfície forestal ha caigut de 3.61 mil milions d'hectàrees a 3.25 mil milions. El menys que es pot dir d'aquestes dues tendències contraposades és que són preocupants.

		La fusta té moltes utilitats i el seu ús no para de créixer.

Fins a quin punt són importants les noves funcions reconegudes als boscos com a reserves de biodiversitat i com a embornals de carboni? Desconeixem el nombre d'espècies que viuen als boscos tropicals, i les estimacions són extremadament variables. Es creu que és allà on es troben la majoria d'espècies encara desconegudes. Potser, considerant el ritme de descripció de noves espècies i altres informacions, aquests boscos tenen uns quants milions d'espècies que no han estat encara descrites per la ciència. Tot i l'interès que poden arribar a tenir les aplicacions farmacològiques, alimentàries i industrials, en tota la història precedent de la ciència només s'han descrit 1.5 milions d'espècies aproximadament, així que es pensa que la destrucció d'hàbitats, sobretot als boscos tropicals, fa desaparèixer cada any moltes més espècies que no coneixem (i algunes que coneixem que no pas se n'incorporen als catàlegs florístics i faunístics). Sobre les conseqüències no ja d'ús per l'home sinó d'estabilitat dels sistemes ecològics que puguin tenir aquestes pèrdues, en sabem poc. Es creu que el funcionament normal dels ecosistemes no necessita tantes espècies com normalment s'hi troben, però que l'aparent "excés" de diversitat funciona com una garantia davant les fluctuacions de condicions a curt o llarg termini. Per tant, una pèrdua important de biodiversitat pot tenir conseqüències en el funcionament ecològic sobretot davant de canvis climàtics o altres.

Els sòls forestals i les estructures vegetals contenen molt de carboni. Només als 13 milions d'hectàrees de boscos primaris que encara resten, hi ha tant carboni com el que es creu que s'emetrà els propers 70 anys cremant combustibles fòssils i fabricant ciment. Els boscos en creixement n'acumulen molt de pressa. Per tant, una de les mesures que es proposa per paliar l'acumulació de gasos hivernacle a l'atmosfera és la plantació massiva d'arbres. Ara, la incorporació de carboni té lloc sobretot durant les fases de creixement. Els boscos madurs conserven molt de carboni, però ja no n'incorporen massa. De fet, fotosíntesi i respiració tendeixen a igualar-se en aquests estadis i el balanç d'entrades i sortides de carboni s'acosta a zero. D'altra banda, si plantem arbres per fer ús de la seva fusta o altres productes en torns ràpids, al final de cada torn tornem a l'atmosfera el carboni que la plantació havia absorbit. Per tant, les plantacions resulten poc efectives per a compensar les emissions, encara que la forma d'ús és important: si es fa pasta de paper, el diòxid de carboni torna d'immediat a l'atmosfera en la major part, si es fa fusta de construcció o mobles, el temps de retorn és molt més llarg. En canvi, quan es talla o crema un bosc i es llaura el sòl, el carboni contingut al sistema s'allibera a l'atmosfera de forma brusca (el material mort es descomposa, la matèria orgànica del sòl s'oxida alliberant diòxid de carboni, etc.).

		Els boscos no són una alternativa per absorvir totes les emissions d'anhídric carbònic.

En el cas d'Europa, s'ha calculat que els boscos absorbeixen de l'ordre d'un terç del diòxid de carboni que emetem els europeus. Però la retenció és molt menor, potser només de l'ordre del 5% de les emissions. Tanmateix, és cert que els boscos temperats augmenten (uns 2 milions d'hectàrees entre 1980 i 1990), mentre els tropicals disminueixen (15 milions d'hectàrees en el mateix període). És per aquest augment en superfície, i en biomassa (els "stocks" de fusta en peu a EEUU han augmentat d'un 30% els darrers 50 anys, a Europa del 25% en uns 20 anys) que alguns països, com els EEUU, diuen compensar bona part de llurs emissions. A més, defensen la possibilitat de comprar "drets d'emissió" a països que tenen boscos i poca activitat industrial. Això és un debat no resolt. En qualsevol cas, les plantacions no semblen una bona solució per contrapesar les emissions. Caldria, per fer-ne les superfícies necessàries, practicar monocultius arboris de creixement ràpid i duració del producte superior a un torn, sobre sòls amb baix contingut inicial de carboni (per evitar que la mobilització d'aquest en remenar els sòls suposés emissions importants). Tot això és poc versemblant. Més probable és que l'increment de les superfícies de bosc cremades i de la desforestació converteixin les zones forestals en emissores de carboni.

Les formes d'explotació del bosc temperat plantegen també seriosos problemes ambientals. La recerca d'una silvicultura més sostenible, basada en l'ús múltiple del bosc (recreatiu, protector, productor de diversos tipus de recursos, conservador de biodiversitat i emmagatzemador de carboni), passa per l'afavoriment de les certificacions fusteres i la gestió verda, el canvi dels monocultius arbrats a boscos mixtes alts de torns llargs, la reforestació combinada amb mesures d'ordenació preventiva contra el foc i un llarg etcètera de passos. Per desgràcia, aquestes mesures són difícils de prendre, per raons culturals i econòmiques. En particular, ho són en països de boscos poc productius, com és el cas dels mediterranis. Per tant, les solucions han d'incloure l'increment del rendiment econòmic derivat d'una bona gestió forestal.

		Cal valorar econòmicament els serveis dels boscos.

En teoria, podríem reclamar la col·lectivització de les terres forestals, però això crearia un problema impossible als Estats. Gestionar territoris immensos sota pressions creixents és molt difícil i car. Els Estats han mirat de regular les explotacions forestals, però si es vol avançar en una direcció sostenibilista no n'hi ha prou posant limitacions. Sembla que la solució ha de ser una altra. Si la societat demana certes funcions als boscos, i aquestes funcions només s'assoleixen modificant la gestió, caldrà que la societat pagui per tal que es faci el tipus de gestió que espera, i no ens podrem refiar de que les noves formes de gestió es compensin amb el mateix tipus d'ingressos d'abans (quan, sobretot, venien de l'extracció de fusta). Calen altres mecanismes compensatoris, estímuls fiscals o nous tipus de rendiment. Si els boscos ajuden a regular el règim hidrològic, les companyies d'aigües haurien d'ajudar a fer una gestió adient dels boscos. Si els boscos tenen usos recreatius, cal que l'agroturisme o altres fórmules permetin uns rendiments forestals derivats d'aquest ús. Si volem boscos, en resum, caldrà que les utilitats que els hi reconeixem quedin garantides per la gestió, i aquesta justificada per noves formes de rendiment. Calen també polítiques que redueixin, a nivell mundial, el consum de fusta i estimulin les certificacions, que redueixin el consum de paper i cartó i que protegeixin mostres representatives i suficients de tots els ecosistemes forestals. El problema dels boscos és ecològic, econòmic i social. Les solucions, també.

Jaume Terradas
CREAF-Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra