|
||||||
| |
|
|
|
|
||
|
|
||||||
|
|
INVASIONS BIOLÒGIQUES | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
Les plantes, els animals i els microorganismes, són els components vius dels ecosistemes i interaccionen entre ells i amb els components abiòtics: aigua, aire, minerals, nutrients, etc. És gràcies a aquestes relacions entre tots els seus components, que els ecosistemes proporcionen tot un seguit de serveis que permeten que la vida es pugui desenvolupar sobre la Terra: regulació del balanç dels gasos atmosfèrics, reciclatge de nutrients, manteniment del cicle hidrològic, creació de sòl, etc. Les amenaces susceptibles d'afectar negativament tant l'estructura com les funcions dels ecosistemes i les espècies que en formen part, són en bona mesura resultat de l'activitat humana: el deteriorament i la fragmentació de l'hàbitat, la invasió d'espècies introduïdes, la sobreexplotació dels recursos vius, la contaminació, el canvi climàtic i l'agricultura i la silvicultura industrials.
Si es valora la importància de les amenaces que pesen sobre la biodiversitat ?els ecosistemes, les espècies i la seva variabilitat?, la introducció d'espècies exòtiques, també anomenades al·lòctones, es considera que és una de les més importants, solament superada per la pèrdua d'hàbitat, tot i que sovint passa força desapercebuda per als no especialistes. Aquests problemes es deriven del fet que, quan una espècie s'introdueix en una àrea on no existia naturalment, competeix amb les altres espècies per l'espai i l'alimentació, pot ser depredadora d'algunes de les espècies autòctones, pot destruir o degradar l'hàbitat natural, o pot arribar a ser transmissora de malalties i paràsits. El nombre d'espècies introduïdes a Europa i a la conca Mediterrània, especialment de plantes, és força més baix que en altres regions -al voltant del 5 %-, mentre que les espècies que tenen un origen europeu o mediterrani representen el 80 % de les espècies introduïdes a la resta de les regions del món. Aquest és el cas de la vegetació de les terres de pastura de Califòrnia, Xile, Argentina, Sud-àfrica i Austràlia, que, en part, ha estat substituïda per plantes procedents de la Mediterrània. Un dels casos més espectaculars d'afectació dels hàbitats naturals és el de Sud-àfrica, i es podria citar l'ocupació d'extensos territoris per espècies arbòries com l'Hakea, procedent d'Austràlia, i el Pinus pinaster, d'origen europeu.
Font: UNEP, 1995 La introducció d'espècies alienes és especialment problemàtica a les illes, ja que en molts casos els seus ecosistemes han evolucionat en absència d'herbívors o de depredadors d'animals terrestres. Quan es produeix una d'aquestes introduccions, ja sigui accidentalment o de manera voluntària, es poden arribar a produir autèntiques catàstrofes, i més quan el grau d'endemisme ?distribució d'una determinada espècie restringida a un territori determinat? de les espècies d'aquestes illes pot arribar a ser molt elevat. El cas més exemplar és el dels colonitzadors europeus que en el segles XVIII i XIX van introduir mamífers terrestres, com cabres, ovelles, porcs i gats en moltes illes, que juntament amb la introducció inadvertida de rates i ratolins van acabar causant autèntiques catàstrofes ecològiques. La manca de depredadors, paràsits o malalties susceptibles de controlar aquestes espècies, juntament amb la manca de defenses de les espècies autòctones, van facilitar la seva expansió incontrolada i l'extinció de moltes de les espècies locals. La introducció del conill a Austràlia, i la introducció d'altres espècies i de malalties per intentar controlar-lo, és l'esdeveniment més conegut.
En altres casos, aparentment tan innocents com la introducció de plantes amb finalitat ornamental o com a espècies hortícoles, les conseqüències no han estat menys importants i, en moltes illes, aquestes espècies han arribat a desplaçar a les espècies autòctones i a arraconar-les en uns pocs indrets. Illes com Maurici i les Hawaii han estat de les més afectades. A Tahití, una planta introduïda com a ornamental (Miconia calvescens), s'ha estès pel 75 % de la superfície de l'illa i amenaça els boscos i la flora autòctona. Una espècie d'alga tòxica (Caulerpa taxifolia), procedent d'un aquari, s'està estenent per la mar Mediterrània i ha obligat a establir una campanya internacional per a eradicar-la.
També són especialment vulnerables a les introduccions els ecosistemes d'aigua dolça i els costaners, que no deixen de ser com illes, en aquest cas d'aigua enmig de la terra. La introducció de peixos per a la pesca pot acabar arruïnant les poblacions autòctones, essent un dels casos més estudiats el de la introducció de la perca del Nil (Lates niloticus) al llac Victòria, que ha comportat la desaparició de més de dues-centes espècies de les tres-centes de peixos cíclids endèmics. Es poden citar casos similars a llacs de tot el món, com a Xapala (Mèxic), Gatún (Panamà), etc. En tots aquests casos els efectes sobre la biodiversitat han estat molt negatius, però també han acabat perjudicant els mitjans de supervivència de les poblacions locals de pescadors. Un altre cas molt important és el provocat en determinats mars o llacs com a resultat de la descàrrega de l'aigua de llast dels vaixells, la qual pot anar acompanyada d'un elevat nombre d'algues, invertebrats i microorganismes procedents de qualsevol mar del món. Aquest és el cas del musclo zebra (Dreissena polymorpha) a la zona dels Grans Llacs nord-americans, la gestió dels quals comporta unes despeses de més de deu milions de dòlars anuals, o el d'una espècie de medusa (Mnemiopsis leidyi) introduïda al mar Negre i que ha esdevingut un voraç predador de zooplàncton i de larves de peixos, cosa que compromet el manteniment de la pesca en aquesta zona. Però mentre que la introducció i
l'expansió d'espècies alienes es fa molt sovint sense
ni tenir-ne consciència, un cop aquestes s'han expandit, la
seva eradicació és complicada, costosa i, en la majoria
dels casos, gairebé impossible de realitzar, i més quan
la introducció de predadors o paràsits que actuïn
sobre les espècies introduïdes pot acabar generant un
nou problema potser encara més greu, motiu pel qual els esforços
s'han d'encaminar a evitar tota nova introducció si no es disposa
de garanties científiques de la seva innocuïtat.
El Conveni sobre la Diversitat Biològica (Nairobi, 1992) ja es fa ressò del greu impacte que representen les introduccions i en el seu article 8, «Conservació in situ», ja requereix de les parts contractants -cent vuitanta estats- que evitin la introducció d'espècies no autòctones i que controlin i eradiquin les que amenacin els ecosistemes, els hàbitats o les espècies. El Conveni de les Nacions Unides sobre la Llei del Mar (Montego Bay, 1982) també requereix als estats signataris l'adopció de mesures per prevenir, reduir i controlar la introducció intencional o accidental d'espècies en el medi marí; en aquest mateix sentit, l'Organització Marítima Internacional treballa per regular adequadament la descàrrega d'aigües de llast per prevenir la introducció d'espècies marines invasores. Altres organismes, com el Conveni sobre la Protecció Internacional de les Plantes o l'Oficina Internacional d'Epizooties, treballen perquè l'exportació de determinades plantes o animals d'interès agropecuari es faci evitant que siguin portadors de malalties o paràsits que puguin afectar la biodiversitat dels països destinataris. Aquests controls permeten una major llibertat en les importacions d'espècies agropequàries, ja que en la majoria dels països més del 90 % de la producció agropecuària prové d'espècies introduïdes, aspecte aquest que exemplifica un dels vessants positius de les introduccions.
Tot i la seva importància, moltes d'aquestes iniciatives són encara clarament insuficients per afrontar el problema de les introduccions de les espècies no autòctones i les consegüents invasions que en poden resultar. Les mesures que prenen els diferents estats són, en general, insuficients i no s'estableixen els mecanismes adequats per evitar noves introduccions i controlar i eradicar aquelles espècies susceptibles de causar problemes, motiu pel qual la introducció d'espècies exòtiques continua essent un repte per a la societat i un risc per a la conservació de la biodiversitat. Finalment, i més com a recordatori, ja que el seu tractament requeriria un article específic, cal citar el cas dels organismes vius genèticament modificats, una nova categoria d'organismes dels quals es desconeix l'impacte potencial sobre la biodiversitat, ja que les úniques dades disponibles son les de laboratori, fet aquest que, a la vista dels greus impactes ocasionats per la introducció d'espècies alienes, fa que calgui fer prevaler el principi de precaució i evitar haver d'escriure un nou capítol en aquesta ja massa extensa història de catàstrofes ecològiques.
Josep Germain |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
