Les zones que tenen els climes més extrems solen tenir uns ecosistemes molt específics i molt adaptats a suportar les inclemències, però alhora són ecosistemes molt vulnerables a qualsevol canvi com l'entrada de noves espècies. En algunes zones desèrtiques dels Estats Units d'Amèrica han aparegut espècies exòtiques que a poc a poc van desplaçant la flora autòctona. El cas més estès és el del Saltcedar (Tamarix ramossisinma), que va arribar d'Àsia cap al segle XVIII i ha anat colonitzant fortament espais per la seva alta resistència a la climatologia extrema. Per altra banda, aquesta planta consumeix molta aigua i salinitza el sòl, tot fent que no hi puguin viure altres plantes.

El control d'aquesta espècie és molt costós perquè s'han d'anar tallant i cremant les plantes de forma molt manual. Per poder fer front a aquesta planta en els espais naturals protegits, es va establir un servei de voluntaris que coordinadament amb els vigilants dels parcs van fent abatudes per eradicar-la i replantar espècies autòctones. Aquesta solució ha permès que diversos espais naturals hagin quedat alliberats d'aquesta plaga i que hi hagi un control periòdic per evitar-ne rebrots.

L'aigua que els vaixells fan servir com a llast és una de les vies que ha donat molts maldecaps en el control d'espècies invasores. Durant anys, els vaixells han carregat aquestes aigües en un extrem del món i les han abocat a l'altre extrem sense cap mena de control. D'aquesta manera han transportat espècies d'un lloc a un altre. Ja fa dècades que alguns països han pres mesures per aturar aquesta entrada d'espècies forànies o al·lòctones, però la manca de programes coordinats a escala internacional fa que alguns països amb menys recursos no parin atenció a aquests aspectes col·laterals del comerç internacional.

		L'aigua de llast dels vaixells pot tenir un tractament adequat que eviti el transport d'animals i plantes.

Per poder fer front a la situació, l'Organització Marítima Internacional (OMI) ha posat en marxa un programa per posar a l'abast dels governs i dels constructors navals dels països en via de desenvolupament la informació, la formació i els instruments necessaris per controlar les aigües de llast dels vaixells. L'OMI està executant aquest programa amb el suport del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, que es fa càrrec dels continguts, i del Fons Global per al Medi Ambient, que li dóna cobertura econòmica.

Les illes són les àrees del planeta que contenen més espècies endèmiques. La insularitat ha fet que les espècies habitants de les illes no tinguessin contacte amb les espècies continentals. En conseqüència, al llarg de milers d'anys, han anat desenvolupant uns trets específics per viure i per adaptar-se a les característiques del seu entorn sense desenvolupar mecanismes de defensa contra altres agressors. Els darrers segles, aquestes illes han rebut invasions d'espècies oportunistes de tot tipus que la humanitat, de manera més o menys conscient, ha anat introduint. Des de rates, gats i gossos fins a tot tipus d'ocells i altres espècies han sigut un flagell constant per a les espècies autòctones de les illes. La fragilitat de l'ecosistema fa que sigui necessari el control de les espècies al·lòctones a les illes per preservar l'ecosistema sencer.

		Les tortugues són una de les espècies més afectades per les invasions a les illes Galàpagos.

Les illes Galàpagos són especialment riques en biodiversitat autòctona i, a més, són molt conegudes perquè van servir de base de recerca a Charles Darwin per escriure la seva teoria de l'evolució de les espècies. Actualment, la biodiversitat d'aquestes illes es veu fortament amenaçada per la introducció de noves espècies i la Fundació Charles Darwin està desenvolupant tasques diverses per eradicar algunes de les diverses espècies invasores. A més, l'any 2000 va iniciar un projecte juntament amb la Fundació de les Nacions Unides per fer diversos estudis que permetin desenvolupar nous mètodes d'eradicació i control d'espècies invasores, i es vol fer un especial esforç per implicar la població local en el desenvolupament d'aquestes estratègies.

Les males herbes han envaït algunes zones del planeta i són un gran maldecap per als proteccionistes locals. Aquestes plantes no acostumen a cridar l'atenció i se'ls dóna poca importància. Però la introducció de plantes al·lòctones que tenen una gran facilitat per acomodar-se a nous espais, fa que arraconin les plantes natives i acabin alterant ecosistemes sencers.

A Austràlia, la introducció de plantes d'altres continents ha fet que canviï l'equilibri a moltes zones del país, fins a l'extrem que amenacen la viabilitat de l'agricultura i de la fusteria i la conservació de la biodiversitat. Els efectes són tan greus que s'ha creat un comitè per desenvolupar i posar en funcionament tota una estratègia contra les males herbes.

Aquesta estratègia preveu la creació d'una xarxa d'experts d'arreu del país per fer un seguiment de les males herbes, una xarxa de col·laboradors per dur a terme les diferents mesures d'actuació i el suport de grangers i llenyataires per poder mantenir un control a llarg termini.