|
||||||
| |
|
|
|
|
||
|
|
||||||
|
|
DEMOCRÀCIA AMBIENTAL
|
||||||||
|
|
|||||||||
|
|
La democràcia ambiental és un concepte nou però fàcil d'entendre. De la mateixa manera que el comprador vol saber què hi ha a un aliment envasat o té dret, a molts països, a saber la procedència d'un aliment fresc, vol saber què hi ha a l'aire que respira, a l'aigua que beu o al terra que trepitja. Estem parlant del primer graó de la democràcia ambiental: el dret a saber, el dret a optar. A diferents països s'estan duent a terme programes relacionats amb el dret a saber, el dret a escollir. Per exemple, la presència d'aliments modificats genèticament haurà d'estar clarament identificada, així com la d'aliments que hagin estat irradiats, una tècnica destinada a la conservació dels aliments. El dret a saber comporta, òbviament, el dret a mesurar i que aquestes mesures ambientals siguin entenedores. Estem dient que els indicadors han de ser clarament entesos, i que cal defugir paranys desincentivadors de la consciència ambiental. Així, per exemple, s'opta sovint per escales de mesures que tenen pocs zeros o xifres. D'aquesta manera, les autoritats o les companyies volen fer creure que els nivells observats no són rellevants. Així ha passat amb els canvis de Rems a Sieverts, en la mesura de la radioactivitat ambiental. D'altra banda, s'observa amb preocupació com els llindars no estan fixats en funció dels impactes sanitaris o ambientals sinó de la capacitat de mesurar la seva presència amb aparells de mesura; o que s'han fixat llindars que estan per sota de la percepció sensorial o per sota dels efectes immediats, tot sotmetent l'opinió científica als interessos de les administracions o de les empreses emissores de substàncies contaminants. Així ha passat amb l'ozó troposfèric. Els llindars fixats per les administracions tendeixen a baixar, la qual cosa vol dir que el criteri de la precaució i la prevenció no és observat. Un tercer aspecte és que s'han d'arbitrar sistemes concertats que donin veu a la ciutadania en la fixació d'aquests llindars i els plans de substitució i abandonament de processos i productes en els quals s'utilitzin substàncies tòxiques. Aquest és, per exemple, el cas de l'amiant, entorn al qual hi ha un consens pel que fa a la necessitat que sigui substituït, però no hi ha cap pla que prevegi la participació dels afectats.
La microelectrònica ha posat a l'abast de col·lectius ciutadans i persones instruments de mesura a uns preus assequibles, cosa que ha trencat el monopoli de les empreses i de les administracions pel que fa a la capacitat de mesurar la presència de contaminants ambientals. Ja no és possible amagar els nivells de sorolls, de radioactivitat atmosfèrica, les anàlisis de l'aigua, de mostres de terra… L'aparició d'instituts ambientals de mesura són exemples d'aquesta incipient democràcia ambiental.
S'ha dit que el pensament ecològic és a la democràcia el que el peix és a l'aigua. No pot existir una societat ecològica sense que es desenvolupi una societat democràtica. En aquest sentit, la democràcia ambiental és una democràcia que encara no existeix, però que és necessària per a una societat perdurable i sostenible. Es tracta de posar en funcionament mecanismes de participació per fer les paus amb el planeta. Totes les societats han acumulat moltes experiències de democràcia, de participació en la presa de decisions. De fet, hi ha un catàleg d'experiències que no es poden separar dels seus contextos socioeconòmics i històrics. No hi ha receptes. El que sempre han existit són interessos i inèrcies, els principals enemics del canvi cap una societat sostenible. Això no és dolent, és una realitat indefugible. El que el pensament ecològic demanda és precisament l'acceptació de la complexitat com un valor front a la cultura de l'amic-enemic. Emperò, les tradicions emancipadores de les quals és fill o nét l'ecologisme feien de la simplificació un instrument d'acció política prioritària. A diferència de les cultures de presa del poder prèvia a la transformació social, l'ecologisme manté, a vegades d'una manera intuïtiva i no formulada, la necessitat de la concertació social, la regulació concertada de les activitats humanes, tot mesurant la seva repercussió ambiental tant per al present com en el context de les futures generacions. S'ha dit que l'ecologisme és un moviment que defensa els desvalguts (les comunitats de pobres del món), els que encara no existeixen (les futures generacions) i els que no tenen veu directa en la presa de decisions (la resta dels éssers vius i els seus bressols). El tercer graó D'aquí va néixer l'Agenda XXI, un dels acords de la Cimera de la Terra de Río de Janeiro (1992). En paraules de Lester Brown, director del Worldwatch Institute, el repte de la humanitat és com un esport en el qual tots hi juguen i ningú no pot ser espectador. Les regles del joc, per tant, han de canviar i tots els individus i els interlocutors socials han de ser escoltats, perquè tots són part del problema i part de la seva solució. La regulació concertada comporta uns objectius, uns mitjans, uns instruments, una avaluació i un compromís: una agenda per a cada agent. En l'àmbit productiu, el repte és promoure l'eficiència
(fer més amb menys), canviar el sistema productiu per un de
serveis (menys però millor) i abandonar la societat de consum
per una de frugalitat (millor amb menys). És pot produir sense
contaminar i reduir els residus, tot valoritzant les externalitats
no contemplades. |
||||||||
|
|||||||||
|
De fet, estem entrant en el tercer graó de la democràcia ambiental: la coresponsabilitat. Mitjançant els indicadors que ens han de dir si l'ampolla és mig buida o mig plena però, sobretot, què hi ha dins de l'ampolla (la informació compartida) i els mecanismes de participació: hem de redactar l'Agenda XXI conjunta i individual, sectorial i nacional. Tot això és possible si hi ha garanties. La primera és la consideració del medi ambient com un dret humà fonamental, no únicament com un principi rector de les polítiques sectorials. Així ho proclama la Declaració de Principis sobre Drets Humans i Medi Ambient(1994) o la Declaració de Biscaia(1998). Una de les garanties és l'existència d'un estat de dret que, en el terreny judicial, garanteixi el càstig als que destrueixen o malmeten l'entorn i la protecció als activistes i la ciutadania que el defensa. El sentiment d'impotència, de fets consumats, propicia el desentendre's i la desmobilització de la ciutadania enfront dels agressors que gaudeixen de la impunitat. És en aquest sentit necessari que organismes com els defensors del poble, vigilin la vulneració quotidiana del dret a saber, el dret a participar de la ciutadania. Emperò, cal insistir que la vulneració dels drets humans en el seu conjunt, és una de les premisses que fan possible la destrucció de l'entorn i el conjunt de conflictes ambientals ens parlen de l'existència d'una injustícia ecològica, d'enormes conseqüències. Per exemple, la inseguretat alimentària per via de l'escassesa es reforça quan no hi ha llibertat de premsa, amb la qual cosa l'acaparació d'aliments és la reacció de les persones que fan cas als rumors de crisi, tot multiplicant la inseguretat de l'abastament. En el món occidental, la inseguretat alimentària és el resultat de la manca de democràcia alimentària que fa possible l'ús de substàncies tòxiques (restes d'animals, olis tòxics, residus sòlids urbans, llots de depuració d'aigües de claveguera…) en l'alimentació del bestiar, per posar un nou exemple. Les activitats criminals són possibles perquè no hi ha transparència i per la pròpia configuració dels mecanismes de regulació. En tot cas, la percepció que el moviment ecològic és un moviment prohibicionista ha nascut del caràcter reactiu de moltes de les iniciatives ciutadanes i d'un intent de desqualificació per part del fonamentalisme tecnològic (tecnologies inapropiades i contaminants) i de l'integrisme cientifista (la ciència, convertida en una religió en mans del poder establert). Es diu que són enemics del progrés. Lluny d'alimentar aquest engany, l'ecologisme és un moviment revolucionari perquè vol canviar l'estat actual de les tendències, però ho vol fer amb la conspiració civil socioecològica basada en la innovació i la sensatesa: donar resposta als reptes actuals amb la sapiència acumulada per la humanitat. Jordi Bigues. Periodista i ecologista. |
|||||||||
|
|||||||||
