Què és un desastre natural?

Un desastre o catàstrofe natural és un esdeveniment produït per fenòmens d’elevada energia, propis de la dinàmica natural del planeta, que produeixen una gran quantitat de danys materials i personals en una determinada àrea geogràfica i en un moment donat.

Quins són els fenòmens naturals catastròfics?

La tipologia del fenòmens naturals que poden produir catàstrofes al nostre planeta és àmplia i diversa. D’una manera esquemàtica podem classificar-los en dos grans conjunts en funció del seu origen:

Els geodinàmics interns, que s’originen a l’interior de la Terra i que tenen una clara repercussió a la superfície terrestre. Són els terratrèmols (conseqüència d’aquests són també els tsunamis) i les erupcions volcàniques. Si bé qualsevol regió de la Terra es pot veure afectada en algun moment per un terratrèmol, sabem que la majoria es produeixen a les zones que limiten les plaques tectòniques. El vulcanisme i la seva distribució geogràfica també està directament relacionat amb les vores de les plaques.

Els geodinàmics externs, d’origen hidrometeorològic, lligats a la dinàmica atmosfèrica i amb una clara incidència en els processos geològics que anomenem externs o superficials (erosió, transport i sedimentació). Entre aquests cal destacar les inundacions (riuades, rierades, torrentades, inundacions litorals o costaneres i inundacions lacustres). També s’ha d’esmentar els esllavissaments, els despreniments i els esfondraments; les allaus de neu; els temporals marítims que provoquen la destrucció del litoral; i aquells incendis forestals que no tenen un origen antròpic. Molts d'aquests fenòmens van lligats a tempestes o a huracans que generen importants pluges i temporals de vent.

La majoria dels fenòmens geodinàmics externs tenen un control climàtic i això també condiciona la seva distribució geogràfica. Alguns poden tenir una gran amplitud geogràfica, com ara les inundacions i les esllavissades lligades a un huracà o cicló tropical (recordeu l’huracà Mitch de l’Amèrica central, de l’octubre de 1998); i en canvi altres poden tenir una localització geogràfica gairebé local (recordeu la torrentada del Barranco de Aràs que va tenir lloc a Biescas el 7 d’agost de 1996).

L’impacte socioeconòmic dels desastres naturals

La resolució 4/169-1987 de l’ONU recull la decisió d'aquest organisme internacional de decretar el Decenni Internacional per a la Reducció dels Desastres Naturals (IDNDR) per al període 1990-1999. L'origen d'aquesta decisió era una preocupació: aturar l'increment de l'impacte socioeconòmic de les catàstrofes naturals de les últimes dècades.

Durant aquests 10 anys cada estat membre de les Nacions Unides va crear un Comitè del Decenni (IDNDR) per impulsar i coordinar accions per a la reducció dels desastres naturals.

Acabat els anys 1990 el balanç global de l’evolució de l’impacte de les catàstrofes naturals al planeta no és gaire més esperançador: també durant aquesta dècada hi ha hagut un augment de l’impacte socioeconòmic dels desastres naturals. Els terratrèmols, per una banda, i les inundacions i esllavissades lligades a grans tempestes i huracans, per una altra, són els fenòmens que han produït més víctimes i majors pèrdues econòmiques. Segons les estadístiques de les companyies asseguradores, el nombre de desastres naturals dels anys 1990 triplica els dels 1960; i si fem la mateixa comparació pel que fa a les pèrdues econòmiques, la xifra es multiplica per 8.

Aquest any 2000, un informe sobre les catàstrofes de 1999, darrer any del Decenni (IDNDR), recollit en una publicació de la prestigiosa asseguradora Swiss Re (Sigma, núm. 2/2000), posa en evidència el següent:

Des del 1970, que va començar a recollir-se sistemàticament dades sobre l’impacte de les catàstrofes naturals, el 1999 ha estat el segon any més car en la història de les assegurances (28.600 milions de USD; 24.400 milions corresponen a catàstrofes per fenòmens naturals i 4.200 milions a desastres d’origen antròpic). En relació amb els desastres naturals, durant el 1999 es van produir més 90.000 morts (se n’havien produït 50.000 el 1998, l’any de l’huracà Mitch), la qual cosa representa el cinquè pitjor any entre els 30 darrers.

És evident doncs que el problema segueix existint i està lluny de solucionar-se. El secretari general de l’ONU, Kofi Annan, en relació amb aquest problema i durant el discurs de cloenda del Decenni Internacional per a la Reducció dels Desastres Naturals, apuntava la següent solució: "En la lluita contra unes catàstrofes naturals que potser no són tan naturals,…el que cal fer, ja ho sabem; només cal mobilitzar la voluntat política".

És clar doncs que aquesta problemàtica ens posa damunt la taula una sèrie de qüestions:

• És que potser els fenòmens naturals són cada cop més severs?
• Ha augmentat la seva freqüència?
• La societat ha esdevingut més vulnerable?
• Què està canviant en la relació home/fenòmens naturals?

El risc natural

En l’estudi de les catàstrofes naturals s’aplica l’anàlisi de riscs per tal d’avaluar el seu impacte i d’establir estratègies de mitigació. En l’avaluació del risc natural hom considera tres factors bàsics: la perillositat del fenomen natural en qüestió (terratrèmol, inundació, esllavissada, allau, etc.), la qual es defineix en funció de la probabilitat d'ocurrència del fenomen i de la seva energia (magnitud o severitat); l’exposició dels elements territorials al fenomen (tal com persones, edificis, infrastructures, etc.); i la vulnerabilitat, és a dir, el grau de danys que pot patir cadascun d’aquest elements davant d’un fenomen natural considerat perillós.

Si definim el risc natural com el producte de la perillositat per la vulnerabilitat dels elements exposats entendrem fàcilment que un augment del risc, és a dir, de l’impacte social i econòmic dels fenòmens naturals catastròfics, no depèn únicament d’un augment en la freqüència d’esdeveniments, ni d’un augment de la magnitud dels mateixos, sinó que també depèn de l’augment de la vulnerabilitat d’una societat. I això què vol dir? doncs senzillament que l’home, la societat i especialment la del països menys desenvolupats ha ocupat zones on sempre s’han produït fenòmens de gran energia, i a més, les ha ocupat amb assentaments molt fràgils i de manera desordenada. És clar que al Tercer Món, l’increment demogràfic i les migracions de població, però sobretot la pobresa, en són els factors principals.

Si fem un repàs tan sols d’algunes de les grans catàstrofes dels darrers anys a nivell mundial, a més de les citades anteriorment podem destacar: l'huracà Mitch a l’Amèrica central (octubre de 1998), les inundacions del Iang-tsé (Xina, 1998), el terratrèmol de l'Afganistan (1998), les allaus de neu als Alps durant l'hivern de 1999, la sèrie de tornados que va arrasar els estats americans d’Oklahoma i Kansas (maig de 1999), el temporal de vent de França (desembre de 1999), les inundacions de Moçambic (febrer del 2000).

Si fem una ullada al nostre entorn geogràfic proper, veurem que durant els darrers anys a l’Estat espanyol hem tingut escenaris i situacions de risc especialment impactants: la torrentada del Barranco de Arás a Biescas va produir 87 morts l’agost del 1996; la inundació d’un barri humil de la ciutat de Badajoz va matar 24 persones la tardor del 1997; molt recentment (10 de juny del 2000), a la Catalunya central unes pluges de gran intensitat han provocat la pèrdua de 5 vides humanes i quantiosos danys materials. També aquí hi ha el problema, també aquí cal mobilitzar la voluntat política.

Pel que fa a la perillositat, i a partir de les dades analitzades de les últimes dècades, els científics coincideixen a afirmar que els fenòmens naturals destructius ni han augmentat de freqüència, ni d’energia.

En aquesta gràfica podem veure l'evolució del nombre de sismes "forts", de magnitud igual o superior a M7, durant els últims 40 anys. L'escala de magnitud de Richter expressa l'energia que allibera un terratrèmol i es mesura a partir del sismograma. L'escala de Richter és oberta, és a dir, no té límit superior, i cada grau de l'escala, respecta el grau anterior, representa un increment de 10 vegades en l'amplitud de l'ona sísmica. Un dels sismes més grans de la història recent és el d'Alaska de 1964 (de magnitud 9.2) , el qual va alliberar tanta energia com la que produirien 25.000 bombes atòmiques com la que va destruir Hiroshima el 1945.

Els experts també coincideixen a afirmar que el que ha augmentat i segueix augmentant significativament és la vulnerabilitat social i territorial. En conseqüència, si augmenta la vulnerabilitat augmenten les pèrdues, per tant l’impacte socioeconòmic també creix.

L’exemple dels terratrèmols de 1999 n’és molt il·lustratiu. Aquest any els nombre de víctimes (uns 25.000 morts) va incrementar-se respecte d’anys anteriors. A nivell mundial cada any es produeixen uns 15 o 20 sismes "forts" (de magnitud M7 o superior). L’any 1999 se’n van produir 20, i les zones afectades van ser regions sísmiques conegudes. Fins aquí res d’excepcional en el comportament geodinàmic de l’escorça terrestre. L'extraordinari de la sèrie de sismes de 1999 va ser que en un lapse relativament curt de temps es van veure afectades zones densament poblades i a més, algunes d’elles amb unes condicions urbanístiques altament vulnerables.

Què cal fer per lluitar contra els desastres naturals

La mitigació del risc natural passa per actuar en la reducció d'algun dels tres factors del risc (perillositat, exposició i vulnerabilitat) i de tots tres alhora quan sigui possible.

El "què cal fer?" té respostes diverses però totes elles complementàries i que es resumeixen en una política de prevenció que integri la predicció i la protecció.

La investigació i les noves tecnologies ens han de permetre avançar-nos a l’esdeveniment catastròfic millorant les tècniques de predicció (malauradament encara estem lluny de fer una bona predicció temporal per a tot tipus de fenomen) i reduir-ne la magnitud quan sigui possible.

La recerca i el desenvolupament tecnològic també ens han d'ajudar a dissenyar estratègies de defensa que hom anomena estructurals (obra civil). Però això no és suficient, la veritable prevenció ha de començar per reconduir l'actitud de l'home enfront dels fenòmens naturals a l'hora d'ocupar i utilitzar el territori.

Cal que d’una vegada per totes els gestors territorials i els responsables polítics es convencin que necessiten cartografies de zonificació detallada del risc per fer bé la seva política.

El fet educatiu i l’organització social, pilars de la prevenció

La base d'una bona estratègia preventiva passa per l'educació i per una bona organització social. Hi ha exemples de països afectats per catàstrofes on malgrat la manca de recursos econòmics, la bona organització social, sustentada per una política d'educació bàsica i ambiental de la societat civil, permet una notable reducció de la vulnerabilitat. Tal és el cas de Cuba, que durant la crisi de l'huracà Mitch va demostrar una molt bona capacitat de reacció evacuant les zones amenaçades pels efectes del temporal sense majors conseqüències.

Ensenyar la societat, des de l'escola, a conviure amb els riscs naturals que afecten la seva àrea geogràfica vol dir tenir una població sensible a aquesta problemàtica i per tant exigent amb els seus dirigents pel que fa a una bona política de gestió dels riscs.

Les catàstrofes naturals són socialment i econòmicament molt costoses i resulta evident que fan insostenible el desenvolupament dels pobles. Prevenir no és car, prevenir és fonamentalment educar i organitzar la societat; prevenir és sobretot planificar racionalment el territori i els seus usos. Perquè això sigui així, necessitem sobretot una cosa més que mai: voluntat política.

Joan Manuel Vilaplana, geòleg
Dept. de Geodinàmica i Geofísica
Universitat de Barcelona
jman@geo.ub.es