Tots

L'AGRICULTURA CANVIA

En el neolític, l'home començà a conrear la terra i domesticar alguns animals per poder tenir aliment a l'abast. Aquest tomb en l'organització social va representar una revolució d'una magnitud tan grossa que ha sustentat tota l'evolució de la humanitat d'aleshores ençà.

L'agricultura ha viscut en equilibri amb el medi ambient durant molts segles, però els canvis de la segona meitat del segle XX l'han trencat. En les darreres dècades ha aparegut la gran mecanització i s'han generalitzat els adobs minerals i els productes fitosanitaris. La modernització ha obviat la relació agricultura-medi ambient i ha afavorit les grans extensions productives, l'especialització, els monocultius i la mecanització, coses que provoquen un gran consum d'energia i de recursos. Aquests canvis, alhora, han permès incrementar la producció a quantitats inimaginables fa només quaranta anys, però la superfície disponible no pot seguir augmentant perquè els sòls que queden són pobres en nutrients i molt vulnerables a l'erosió.


		Tot i que augmenta la producció de cereals, cada any n'hi ha menys superfície conreada per habitant.

Aquesta nova agricultura té de dos tipus de problemes:

els directes estan relacionats amb el sòl i l'aigua, i són l'erosió, la pèrdua de nutrients i de productivitat del sòl, la salinització i l'alcalinització del sòl per un mal ús de l'aigua, la manca d'aigua, i la contaminació del sòl i de les aigües subterrànies i superficials;
els indirectes són aquells que no apreciem directament, com ara la pèrdua d'agrodiversitat i la menor possibilitat de fer front a les plagues, la contaminació química, la generació de resistències als productes fitosanitaris i la destrucció dels mecanismes de control naturals.

En contrapartida, els ecosistemes que creem són molt més pobres que els verges: tot i que conreem l'11% de la superfície del planeta, aquests ecosistemes nous només contenen el 0,53 % de la massa vegetal global.

L'AIGUA, UN RECURS LIMITAT

L'aigua és indispensable per a l'agricultura i, tot i ser un recurs renovable, és limitat.


		L'agricultura és la gran consumidora mundial d'aigua.

L'agricultura és una gran consumidora d'aigua, pero en fa un ús absolutament ineficient, que no té en compte aquestes limitacions. En conseqüència s'estan sobreexplotant la majoria dels recursos (superficials i subterranis) més enllà de la capacitat de recuperació i baixen els nivells de la majoria dels aqüífers d'arreu del món. Així mateix, alguns dels grans rius del món ja no desaigüen al mar durant uns quants mesos l'any (com el Ganges, el Colorado o el riu Groc de la Xina). Les conseqüències d'això són nefastes per al medi ambient i la manca d'aigua destrueix els ecosistemes. Això ho podem veure molt clarament al mar d'Aral, on els rius que el mantenien s'han desviat per a regar plantacions de cotó. Aquest mar interior ha perdut el 75% del seu volum d'aigua, s'ha salinitzat i ha perdut 20 de les 24 espècies de peixos que hi vivien; la pesca en les seves aigües s'ha reduït a zero, quan abans s'extreien 44.000 tones de peix a l'any.

Actualment no hi ha noves fonts d'aigua i en canvi augmenta la població mundial: per això cal racionalitzar l'ús d'aquest recurs tan limitat.

ELS FERTILITZANTS I ELS PESTICIDES

Els fertilitzants han demostrat la capacitat que tenen d'augmentar la producció, però només fins a un límit. En utilitzar-se'n dosis més grans per a obtenir millors rendiments, una bona part d'aquests adobs va a parar a les aigües superficials i subterrànies. A Europa i als Estats Units una gran quantitat de pous estan contaminats i resulten inservibles per al consum humà. Un excés de nutrients a les aigües superficials també provoca la seva eutrofització. Malgrat aquestes conseqüències no s'ha limitat l'ús dels fertilitzants, que es va estenent pels països en via de desenvolupament i va fent que es difongui més la contaminació. Tradicionalment, en canvi, es reincorporaven els residus per a mantenir la capacitat productiva del sòl.

Per altra banda, la generalització de l'ús de pesticides per eliminar els efectes de les plagues no ha representat ni de bon tros cap solució definitiva. Tot i l'ús d'aquests productes, els increments de producció estan disminuint a molts llocs del món i el 1995 es va perdre entre el 20% i el 30% de la producció per culpa de les plagues. A més a més, es desconeixen els efectes nocius de molts d'aquests productes, però se sospita de la seva influència sobre la salut humana. Un dels efectes secundaris conegut és l'alteració dels ecosistemes naturals. La mortalitat dels depredadors naturals i la desaparició de les espècies competidores potencia les plagues i en créixer la població de la plaga aquesta es fa més resistent, fet que obliga a augmentar novament la dosi. També resulten afectades altres espècies com les abelles i altres pol·linitzadors, que són beneficiosos per als cultius.


		Els plaguicides no són la solució. Cada cop hi ha més espècies que hi resisteixen.

En canvi, l'agricultura tradicional --on les males herbes i les animals eren una font de nutrients-- mantenia la diversitat de conreus per garantir la disponibilitat de nutrients i el control de plagues.


		La producció intensiva d'animals no permet la integració dels residus en els sòls agrícoles.

ELS NOUS CONREUS: L'AGRICULTURA TRANSGÈNICA

La darrera aportació de l'agricultura moderna és l'aparició de conreus modificats genèticament. Als conreus transgènics se'ls ha introduït un gen d'una altra espècie per millorar les seves característiques davant les plagues (resistència a un herbicida o a l'atac d'un depredador) o augmentar la seva producció. En el futur també se'n podrà alterar el gust, l'olor o el contingut nutritiu. La biotecnologia hauria de ser, segons els seus defensors, la sortida respectuosa amb el medi natural que permetés una alta productivitat.

La superfície de conreus transgènics del món ha augmentat espectacularment i es preveu que continui fent-ho. De totes maneres, aquests conreus s'han estès molt de pressa als Estats Units, però a la resta del món hi ha moltes més reticències. Ara com ara, els EUA tenen el 75% del conreu mundial i només Canadà i l'Argentina tenen una superfície destacable.


		Es preveu que el conreu de transgènics continui creixent.

La qüestió de fons és que no es coneixen les conseqüències que pot tenir aquest tipus de conreus. Per exemple, va aparèixer una al·lèrgia a una soia que duia un gen de fruita seca, entre la gent que tenia al·lèrgia a la fruita seca. També van apareixent efectes secundaris no previstos, com en el cas del pol·len de les plantes transgèniques que, dut pel vent, ha arribat a plantes silvestres, les quals han esdevingut resistents a un herbicida concret o ja no poden ser menjades per algun insecte, cosa que fa que aquesta espècie mori. De moment, les collites espectaculars que prometia la biotecnologia no s'han vist realitzades i les noves varietats estan arraconant les varietats autòctones i es perd agrodiversitat.


		Els grans monocultius estan exposats als pitjors efectes de les plagues.

Els immensos monocultius són un camp adobat perquè apareguin noves plagues d'efectes devastadors. A més a més, són conreus projectats amb grans consums energètics, d'adobs i de productes fitosanitaris. Ara com ara, aquesta tecnologia està en mans de molt poques empreses que monopolitzen el mercat i especulen amb les necessitats alimentàries de les persones. Només cal veure que aquesta revolució està sent liderada per les mateixes multinacionals que han tingut les majors vendes de productes químics per a l'agricultura.

El model agrícola que promou el sistema socioeconòmic actual es basa en els monocultius i l'ús intensiu de tecnologia i energia amb pràctiques que duen a la degradació natural i la reducció de la diversitat. El problema no és només tecnològic, sinó que s'ha d'afrontar des del vessant social, cultural, polític i econòmic.


		La tecnologia ha de permetre facilitar les feines agrícoles sense malmetre el medi ambient.


	UNA ALTERNATIVA RESPECTUOSA

	Tot i que l'agricultura ecològica és una part reduïda del total del mercat alimentari, la seva puixança indica que hi ha un creixent interès en aquest productes en les societats industrialitzades. La definició d'agricultura ecològica canvia segons el país, però se centra en una forta reducció de l'ús de fertilitzants químics i pesticides. Els Estats Units van passar de 60 ha a 13.000 ha de conreu ecològic de cotó en cinc anys (de 1990 a 1994). L'agricultura ecològica també ha esdevingut una producció interessant en països en via de desenvolupament pel valor afegit que tenen els seus productes. Mèxic, per exemple, és el principal productor de cafè biològic, però també té plàtans, mongetes i vainilla, entre molts d'altres. Es preveu que l'any 2000, l'agricultura biològica arribi al 8% del total. Per altra banda, a les ciutats és on hi ha el consum més gran d'aliments i a les ciutats mateixes hi ha molts espais que serveixen per produir vegetals (jardins, balcons, terrats). L'agricultura urbana és un complement en la producció d'aliments i sobretot a ciutats de països en via de desenvolupament hi ha molts agricultors urbans. A Dar es Salaam (Tanzània) es conrea entre un 20% i un 30% de l'alimentació casolana dins la ciutat. Aquesta agricultura enverdeix la ciutat de forma productiva i també serveix per donar una sortida als residus i les aigües residuals. A la Xina, dins i al voltant de les 18 ciutats més grans es produeix el 85% dels vegetals que es consumeixen i el 50% de la carn i l'aviram. En aquest camp existeix la Xarxa per l'Agricultura Urbana, que agrupa agricultors urbans d'arreu del món.