D'ençà de la revolució industrial, l'alt consum de recursos naturals d'alguns països els ha permès un fort creixement econòmic. La diferència entre països rics i pobres ha anat augmentant, i el medi ambient n'ha sortit molt perjudicat. D'aquesta situació se'n fan lectures molt tendencioses: així l'efecte que aquesta degradació té sobre les persones s'analitza des d'una perspectiva de gènere neutra, sense tenir en compte que les conseqüències canvien segons el sexe dels individus.

Arreu del món, a qualsevol país, les dones estan menysvalorades i, tot i que en els països més rics aquestes diferències estan atenuades, a les zones més pobres augmenten de forma alarmant. Les dones cobren menys pels mateixos treballs i, a més, es carreguen amb les tasques domèstiques, que representen moltes hores afegides. A més a més, aquestes tasques addicionals no es consideren treballs formals, no s'inclouen en les estadístiques de treball, ni als càlculs de la productivitat, i, malgrat l'esfor¸ que fan les dones, se les acaba considerant "no productives".

A tall d'exemple, es calcula que a Filipines la renda comercial només és una tercera part de la renda total. La situació en què viuen moltes dones les fa ser molt més conscients de les necessitats familiars i vetllar pel medi ambient, perquè és la seguretat del seu futur. Per això mantenen la biodiversitat conreuant productes agrícoles molt diversos, aprofitant molts recursos dels boscos i mantenint animals que assegurin l'alimentació i millorin la nutrició. Les dones tendeixen a preservar els recursos i els homes, a convertir-los en diner metàl·lic.

Les transformacions mundials lligades a la globalització són molt agressives localment. La ingent necessitat d'aliments del primer món va estenent la producció agrícola comercial arreu en detriment del medi natural i la producció local. Els homes es fan càrrec dels nous conreus i en gestionen els beneficis, que, principalment, reinverteixen en millorar el negoci o en productes de consum. En alguns llocs de l'Àfrica, el blat de moro substitueix el mill, però aquest cereal autòcton és molt més equilibrat nutritivament i necessita menys aigua, és a dir, està més adaptat al clima. Per altra banda, les dones ajuden a mantenir aquestes explotacions sense rebre'n els guanys i, paral·lelament, han de mantenir la producció familiar. També a l'Àfrica, les dones arriben a cultivar el 80 % dels aliments familiars. Les dones reinverteixen molts més beneficis en el benestar familiar (alimentació, roba).

L'agricultura comercial va prenent les terres més bones i despla¸ant la producció de subsistència a les zones menys aptes, amb la qual cosa disminueix la producció i augmenta la mala nutrició. Les dones han d'utilitzar zones més fràgils i menys productives, i, en conseqüència, augmenta l'erosió del sòl i dismineuixen la capacitat de retenció d'aigua i la productivitat dels sòls. Com que els sòls deixen de produir abans i no hi ha possibilitat de fer rotacions de conreus, les dones han de canviar de lloc més sovint.

Els boscos són una altra font de recursos molt important per a les economies de subsistència. Tot i això, les explotacions forestals a gran escala, permeses per governs corruptes, els van delmant a grans passes. La desforestació obliga les dones a anar més lluny a recollir fusta i altres recursos, augmenta l'erosió del sòl i, a més, fa perdre molts altres recursos que aporten els boscos. Vist així pot semblar que el problema recau en els països del Sud que tenen una població i unes necessitats creixents, però si disminuís la seva població dràsticament, no seria res comparat amb una reducció del 5 % del consum de fusta dels deu països més rics. D'altra banda, algunes fonts de biomassa, com els residus dels conreus comercials, també han quedat fora de l'abast de les dones perquè els propietaris han vist que en poden treure un benefici, tot i que el 75% de l'energia domèstica (cuina, calefacció) africana surt precisament de la biomassa (fusta, branques, fulles).