Tots

Realment, aquest cicle, suposadament tancat, fa ús d'uns materials i una energia que no retornen a seu estat inicial després d'haver-los usat. Hi ha un consum constant (i creixent) d'energia i matèries primeres, que es converteixen en calor difòs i residus (dels quals en el millor dels casos se'n recicla una part, i així retornen a l'inici del cicle). D'aquesta manera el que es voldria que fos un cicle tancat, és un procés obert.

Si per al bon funcionament de l'economia es necessiten uns recursos naturals, és evident que l'economia i ecologia van íntimament lligades; però, tot i això, la relació que mantenen actualment no és viable. Els recursos de què disposa el planeta són limitats i no són gratuïts, és a dir, cada espècie té la seva funció en el seu ecosistema i la seva pèrdua és irremplaçable. Per tant, si es vol fer ús d'aquests recursos, els hauríem de bescanviar en funció del seu valor; i si els volem valorar, hauríem d'incloure en aquest càlcul totes els seus usos possibles. Aquí ens encallaríem, perquè avui dia desconeixem el potencial d'una immensa majoria de recursos (sobretot els éssers vius) i, com que no disposem dels mitjans per esbrinar aquesta informació, ho continuarem desconeixent durant molt temps. En conseqüència, l'ús de qualsevol recurs no hauria de ser mai per sobre d'un llindar que no permeti la seva perdurabilitat de forma natural.

Tot i així, coneixem algunes de les qualitats d'uns productes naturals, i els preus de mercat que se'ls està donant són irrisoris. Això fa que socialment no es valori la seva qualitat i es malbaratin. A més a més, es continua sense comptabilitzar tots els beneficis que poden aportar a les persones, ni tampoc no es compta el seu valor en l'ecosistema del que s'extreu. Per això, si el preu ha de reflectir les seves potencialitats, s'ha de tendir a una economia amb uns costos de matèries primeres molt més alts.

Ara com ara, per garantir aquest canvi s'han de traslladar les despeses de la producció del consum de recursos limitats (primeres matèries naturals) als recursos excedentaris (mà d'obra). Dit d'una altra manera, hi ha molta gent aturada que hauríem d'aprofitar molt més, i haurien de resultar molts més cars els recursos que són limitats (fusta, petroli, peix, minerals,...). Aquest canvi representa passar d'una societat de la producció a una societat on es primim els serveis i la informació.

En aquests moments, la situació és ben bé a l'inrevés. Els grans receptors mundials de noves inversions són aquells països que tenen una legislació més laxa respecte al medi ambient, i les empreses, per poder evitar les traves que representen les lleis ambientals, hi traslladen els seus centres de producció. Els impactes d'aquestes inversions són molt forts: destrucció dels ecosistemes, dilapidació dels recursos, destrucció de l'estructura social, importació de costums aliens.

Les empreses, principalment les multinacionals, belluguen unes sumes de diners tant grosses que tenen una capacitat d'actuació comparable a la de molts estats o, fins i tot, superior a la de molts països en vies de desenvolupament. Això deixa en inferioritat d'actuació aquells estats més pobres, que tenen recursos cobejats per aquestes empreses.

Els països en vies de desenvolupament negocien molt malament els permisos d'explotació, hi ha molta corrupció que permet que les empreses (amb suborns i comissions) obtinguin concensions a preus baixíssims. Els dirigents d'aquests països han rebut amb els braços oberts les inversions extrangeres, han abolit barreres i han facilitat drets de propietat. Aquesta explotació té una repercussió molt minsa en la població autòctona, i l'única font actual de què disposen aquests països es malbarata pels benefici de molt poques persones. A més a més, el deute extern està acabant de consumir els recursos naturals d'alguns països.

Per altre costat, aquestes empreses no tenen mecanismes d'intervenció democràtica (socialment no es pot fer cap esmena als seus pressupostos o als seus objectius), ni de control dels seus dirigents, i l'accés a la seva informació és molt més limitat, de manera que, a la pràctica, ho tenen gairebé tot permès.

La cadena econòmica arriba més enllà, perquè tot projecte, per gran o petit que sigui, necessita un capital que li permeti desenvolupar-se. Com que gairebé ningú no disposa d'aquests immensos capitals, són els bancs els que deixen els diners (que els seus clients els han confiat) per tirar endavant les propostes. Aquestes entitats són els responsables encoberts. Això no deixa de ser una arma de doble fil per als bancs: fan negoci amb els diners que tenen custodiats, però alhora són còmplices d'aquestes inversions. A poc a poc, comencen a veure que se'ls pot acusar de ser responsables de finançar projectes que malmeten el medi ambient, amb la conseqüent pèrdua d'imatge de les seves corporacions. A més a més, aquests projectes es poden aturar (per via legal o per pressió social) i pot fer que els bancs no puguin recuperar els diners que han deixat. Tot i així, de moment, no hi ha cap institució internacional que reguli aquesta mena de transaccions econòmiques.

El pas del temps també és implacable per a les empreses, i moltes han deixat de ser rendibles per les seves pròpies característiques i la situació mundial actual. Com que el seu tancament pot representar un trencament social greu, es continuen mantenint amb diners públics, i s'arriba a la situació de destruir el medi ambient amb els diners de tots els contribuents. Així, per manca de previsió, es mantenen en funcionament empreses energètiques, mineres, pesqueres o moltes altres amb diners governamentals, amb mitjans tecnològics obsolets i eficiències baixíssimes. En aquesta línia calen esforços importants per fer reconversions que poden ser traumàtiques, però que més endavant seran més difícils de considerar, i ara és un bon moment per aprofitar les oportunitats que obre una economia sostenible per reenfocar velles empreses i fer negocis nous.

El canvi global ha de tenir el suport d'unes polítiques que l'ajudin a avançar cap a una sostenibilitat global, que inclogui tots els aspectes de la relació entre la societat i l'entorn. Una fiscalitat ambiental que enlloc de pressionar sobre el treball i l'estalvi (qüestions a preservar), posa la pressió sobre l'ús dels recursos escassos i s'estimula la recerca d'alternatives més eficaces. Això no vol dir una disminució dels impostos, senzillament és un canvi en les fonts dels ingressos.

Si hi ha molts aturats, s'ha de facilitar la seva contractació, perquè representa un llastre per la societat i és un potencial sense utilitzar. Per altre costat, les matèries primeres sense quasi cap gravamen s'usen sense cap mirament i es malbaraten innecessàriament. En canvi, facilitant la contractació i formació de les persones i gravant l'ús de recursos limitats, s'estimularia la recerca de mitjans que permetessin un consum molt més baix de recursos.

Els països en vies de desenvolupament són la clau de volta del trencaclosques del medi ambient, però la responsabilitat és global. Actualment existeixen els mitjans per construir una societat molt més sostenible del que ha estat fins ara. Els grans i ràpids avenços en els camps de la tecnologia fan preveure que hi haurà molts canvis en els anys a venir, però han d'estar orientats cap una construcció d'un planeta sostenible i això és tasca de tots els habitants. No només el món més tecnificat ha de fer el canvi cap una economia que no penalitzin el medi ambient, sinó que, a més a més, ha de fer un traspàs d'informació i capitals perquè es pugui dur a terme a tots els racons del planeta.

En tot moment, l'economia ha d'estar al servei de les persones i ha de respectar la seva diversitat. Una integració econòmica global ajudaria a superar aquestes diferències i a mantenir un creixement continuat, sempre que sigui en base a una economia de serveis i del coneixement.


	EL PREU DEL MEDI AMBIENT

	Si per al bon funcionament de l'economia es necessiten uns recursos naturals, és evident que l'economia i ecologia van íntimament lligades; però, tot i això, la relació que mantenen actualment no és viable. Els recursos de què disposa el planeta són limitats i no són gratuïts, és a dir, cada espècie té la seva funció en el seu ecosistema i la seva pèrdua és irremplaçable. Per tant, si es vol fer ús d'aquests recursos, els hauríem de bescanviar en funció del seu valor; i si els volem valorar, hauríem d'incloure en aquest càlcul totes els seus usos possibles. Aquí ens encallaríem, perquè avui dia desconeixem el potencial d'una immensa majoria de recursos (sobretot els éssers vius) i, com que no disposem dels mitjans per esbrinar aquesta informació, ho continuarem desconeixent durant molt temps. En conseqüència, l'ús de qualsevol recurs no hauria de ser mai per sobre d'un llindar que no permeti la seva perdurabilitat de forma natural. Tot i així, coneixem algunes de les qualitats d'uns productes naturals, i els preus de mercat que se'ls està donant són irrisoris. Això fa que socialment no es valori la seva qualitat i es malbaratin. A més a més, es continua sense comptabilitzar tots els beneficis que poden aportar a les persones, ni tampoc no es compta el seu valor en l'ecosistema del que s'extreu. Per això, si el preu ha de reflectir les seves potencialitats, s'ha de tendir a una economia amb uns costos de matèries primeres molt més alts. Ara com ara, per garantir aquest canvi s'han de traslladar les despeses de la producció del consum de recursos limitats (primeres matèries naturals) als recursos excedentaris (mà d'obra). Dit d'una altra manera, hi ha molta gent aturada que hauríem d'aprofitar molt més, i haurien de resultar molts més cars els recursos que són limitats (fusta, petroli, peix, minerals,...). Aquest canvi representa passar d'una societat de la producció a una societat on es primim els serveis i la informació. En aquests moments, la situació és ben bé a l'inrevés. Els grans receptors mundials de noves inversions són aquells països que tenen una legislació més laxa respecte al medi ambient, i les empreses, per poder evitar les traves que representen les lleis ambientals, hi traslladen els seus centres de producció. Els impactes d'aquestes inversions són molt forts: destrucció dels ecosistemes, dilapidació dels recursos, destrucció de l'estructura social, importació de costums aliens.


	DINERS QUE FAN NEGOCIS

	La cadena econòmica arriba més enllà, perquè tot projecte, per gran o petit que sigui, necessita un capital que li permeti desenvolupar-se. Com que gairebé ningú no disposa d'aquests immensos capitals, són els bancs els que deixen els diners (que els seus clients els han confiat) per tirar endavant les propostes. Aquestes entitats són els responsables encoberts. Això no deixa de ser una arma de doble fil per als bancs: fan negoci amb els diners que tenen custodiats, però alhora són còmplices d'aquestes inversions. A poc a poc, comencen a veure que se'ls pot acusar de ser responsables de finançar projectes que malmeten el medi ambient, amb la conseqüent pèrdua d'imatge de les seves corporacions. A més a més, aquests projectes es poden aturar (per via legal o per pressió social) i pot fer que els bancs no puguin recuperar els diners que han deixat. Tot i així, de moment, no hi ha cap institució internacional que reguli aquesta mena de transaccions econòmiques.


	SI LES EMPRESES SÓN SUBVENCIONADES, TAMBÉ HAN DE SER NETES

	El pas del temps també és implacable per a les empreses, i moltes han deixat de ser rendibles per les seves pròpies característiques i la situació mundial actual. Com que el seu tancament pot representar un trencament social greu, es continuen mantenint amb diners públics, i s'arriba a la situació de destruir el medi ambient amb els diners de tots els contribuents. Així, per manca de previsió, es mantenen en funcionament empreses energètiques, mineres, pesqueres o moltes altres amb diners governamentals, amb mitjans tecnològics obsolets i eficiències baixíssimes. En aquesta línia calen esforços importants per fer reconversions que poden ser traumàtiques, però que més endavant seran més difícils de considerar, i ara és un bon moment per aprofitar les oportunitats que obre una economia sostenible per reenfocar velles empreses i fer negocis nous.


	LA CONSTRUCCIÓ D'UNA NOVA ECONOMIA

	Els països en vies de desenvolupament són la clau de volta del trencaclosques del medi ambient, però la responsabilitat és global. Actualment existeixen els mitjans per construir una societat molt més sostenible del que ha estat fins ara. Els grans i ràpids avenços en els camps de la tecnologia fan preveure que hi haurà molts canvis en els anys a venir, però han d'estar orientats cap una construcció d'un planeta sostenible i això és tasca de tots els habitants. No només el món més tecnificat ha de fer el canvi cap una economia que no penalitzin el medi ambient, sinó que, a més a més, ha de fer un traspàs d'informació i capitals perquè es pugui dur a terme a tots els racons del planeta. En tot moment, l'economia ha d'estar al servei de les persones i ha de respectar la seva diversitat. Una integració econòmica global ajudaria a superar aquestes diferències i a mantenir un creixement continuat, sempre que sigui en base a una economia de serveis i del coneixement.