Els avenços tecnològics en els camps de les comunicacions i el transport han permès la mundialització del comerç i han facilitat el seu espectacular augment de les darreres dècades. Alhora, en incrementar les seves repercussions arreu del món i el medi ambient en resulta fortament afectat. Tot i això el comerç no para de créixer a grans passes.

El comerç mundial és realment una balança molt desequilibrada. Els habitants dels països industrialitzats són només el 20% de la població mundial i consumeixen el 86% de l'alumini, el 81% del paper, el 80% del ferro i l'acer, i el 76% de la fusta, entre d'altres. Mentrestant l'altre 80% dels habitants del planeta comercia amb el 20% restant, que generalment són productes naturals, no manufacturats, que tenen un valor de mercat molt més baix. El 98% de les exportacions de països com ara Bolívia, Ghana o Nigeria són productes primaris, en canvi els Estats Units, principal exportador de cereals al món, exporta el 24% en productes primaris i el Japó tant sols el 2%.

El comerç mundial provoca la sobreexplotació dels recursos naturals arreu del món amb la finalitat d'obtenir el màxim de productes amb el cost mínim (mínima inversió en infrastructures, en mà d'obra,...), i està fent minvar els recursos que s'han produït al llarg de milers d'anys. La conseqüència és la degradació del medi ambient, i els seus efectes queden palesos en alguns indicadors com ara la disminució dels aqüífers, la reducció de la superfície arbrada, o la desaparició d'espècies a un ritme fins a 1000 vegades més elevat què el que es pot considerar natural.

El comerç té una contrapartida més positiva. El creixent intercanvi a nivell planetari permet que les innovacions, les noves tecnologies i els canvis de darrera generació arribin amb més celeritat. Així, en llocs aïllats, amb grans dificultats per fer arribar corrent elèctric, les energies alternatives hi tenen un gran paper a jugar; en aquests indrets la implantació de noves empreses extrangeres importa tecnologies d'última generació molt més respectuoses amb l'entorn. Per exemple, la telefonia mòbil ja ha superat la telefonia per cable a alguns països d'àfrica.

Tota transacció comercial té tres fases amb les seves pròpies problemàtiques:

1. L'obtenció dels recursos

El comerç de matèries primeres (fusta, petroli, aliments,...) és el que malmet més directament el medi ambient perquè la seva influència és directa. Aquests és el cas de les explotacions mineres a diversos països d'Amèrica del Sud o àfrica, on es destrueixen les cobertes vegetals i es produeixen milers de tones de residus que contaminen l'aire i es els rius, o el cas dels monocultius extensius que trenquen ecosistemes i provoquen la pèrdua de diversitat biològica.

A més, durant les darreres dècades hi ha hagut un desplaçament de les empreses dels països industrialitzats cap a països en vies de desenvolupament per obtenir més beneficis. Les condicions de la mà d'obra, la proximitat de les matèries primeres i la minsa legislació de protecció del medi ambient ho fan especialment atractiu als ulls dels industrials. Malgrat això, la gestió que fan les empreses (estrangeres o nacionals) és altament ineficient, i perdura la idea que els recursos són inesgotables. Per exemple, en l'explotació de la fusta es calcula que només s'aprofita una tercera part de la fusta que es tal·la, i es tomben inútilment molts més arbres que no tenen valor comercial per accedir als de fusta més preuada. Els recursos piscícoles s'estan malbarantant perquè els utensilis de pesca són molt pocs eficients i les xarxes capturen gran quantitat de peixos que moren inútilment. El problema es produeix arreu del planeta, però s'agreuja en països en vies de desenvolupament perquè l'explotació no manté les línies de protecció del medi ambient que s'han de mantenir en països industrialitzats, ni hi ha la mateixa pressió social.

En darrer terme, les persones exploten la natura buscant recursos per subsistir. Si les persones no tenen la consciència de vetllar per l'entorn, l'explotació esdevé una dilapidació dels recursos. La gestió l'ha de fer gent arrelada i que se senti com a propi el patrimoni natural, i, a més a més, n'han d'obtenir uns rendiments que els permetin viure. Per tant, els recursos han de ser ben pagats. Les comunitats locals són les que coneixen millor l'entorn i les possibilitats de treure altres beneficis (medicines, cautxú natural, etc).

2. L'intercanvi de béns

Una balança comercial més equilibrada entre els països rics i països pobres afavoriria els països en vies de desenvolupament. La possibilitat de produir amb menys costos, a causa del seu nivell de renda, dóna un avantatge comercial als països en vies de desenvolupament, però els països desenvolupats posen traves malgrat els acords dels GATT i impedeixen la igualtat de desenvolupament per tots els països. Els recursos que els països en desenvolupament guanyarien es podrien invertir en noves tecnologies i es malmetria menys l'entorn. Alhora, es crearien llocs de treball que permetrien que la població no depengués directament del que s'extreu de l'entorn; però, a més a més, els mitjans per explotar l'entorn serien molt més eficaços, i el rendiment dels recursos seria molt més elevat.

Les matèries primeres s'exploten desmesuradament i la regulació del seu comerç passa per una restricció de les facilitats per extreure els recursos directament de la natura. Així, si tots els costos ambientals es reflectissin en el preu dels productes (internalitzar els costos), canviarien les preferències de consum. Per exemple, si es grava el transport amb un impost, es beneficia la producció a la vora del centre de consum. Si s'encareixen els impostos sobre les matèries primeres s'estimula la recerca de mitjans per poder fer una utilització més eficaç d'aquests materials.

3. El consum en la societat de consum

En darrer terme el comerç es basa en uns consumidors finals que compren els productes, i en bona mesura el comerç internacional es manté gràcies a una determinada cultura del consum. La societat industrialitzada viu en la idea del consum desaforat, les modes, el lluiment i l'usar i llençar, que al cap i a la fi provoquen uns ritmes de vida ecològicament insostenibles. No és possible que tot el món visqui com ho estan fent els països industrialitzats.

Els mitjans de producció altament ineficients, el consum pel consum, la cultura de l'usar i llençar estan dilapidant una quantitat immensa de recursos. Lluny de fer un canvi dels vicis adquirits, enlloc d'anar cap a la minimització del consum i una recuperació dels recursos o el seu reciclatge, continua sent motiu d'orgull estar al capdamunt de la llista de països que més exporten o importen. Tot i que hi ha grups socials que ja han pres una línia d'acció en contra del comerç i el consum desmesurats, encara cal que una majoria de la societat industrialitzada adopti uns hàbits de consum molt més respectuosos amb l'entorn.