Tots

La contaminació atmosfèrica és un problema planetari. L'alteració de l'efecte hivernacle o la destrucció de la capa d'ozó són efectes de la contaminació de l'aire que no afecten a cap estat en particular, sinó que amenacen la salut global del planeta i dels seus habitants. Altres efectes, com la pluja àcida, acostumen a viatjar distàncies molt llargues, sovint travessant fronteres, abans de dipositar-se al territori que contaminen.

Per resoldre els problemes creats per la contaminació, doncs, l'ideal seria arribar a un acord internacional sobre la protecció de l'atmosfera. Però elaborar una legislació global sobre l'atmosfera és una empresa complexa, i fins ara els estats han preferit tractar els problemes un a un i a mesura que han anat sorgint, sense enfrontar-se directament amb l'orígen del problema: la utilització que fem de l'energia, els transports i els sistemes industrials.

Què s'ha fet en el pla internacional?
Els acords internacionals conclosos fins avui es limiten a un compromís per part dels estats a reduir les emissions o les concentracions de determinades substàncies que causen un prejudici manifest i precís a altres jurisdiccions estatals, sense preveure, per exemple, cap disposició referent a la responsabilitat dels signataris en matèria de danys. El 1979 la major part de països europeus i de l'Amèrica del Nord van signar un tractat sobre la contaminació atmosfèrica transnacional en què es comprometien a prendre mesures per a reduir les emissions de diòxid de sofre, una de les causes de la pluja àcida. I el 1987 se signà el Protocol de Montreal, el primer acord que es pot qualificar de mundial sobre la protecció de l'atmosfera terrestre, que insta als estats a reduir progressivament la producció i utilització de les substàncies químiques que empobreixen la capa d'ozó.

La Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD) celebrada a Rio de Janeiro el juny de 1992 hauria estat una bona ocasió per iniciar la tasca d'elaborar una legislació global sobre l'atmosfera. Però els estats van mantenir l'opció de signar acords sobre problemes atmosfèrics concrets. En aquest sentit, a Rio s'aprovà el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que pretén estabilitzar els gasos causants de l'efecte hivernacle, com el diòxid de carboni, i obliga als governs a controlar-ne les emissions per mantenir-les als nivells de 1990.

Què s'hauria de fer?
Els esforços internacionals duts a terme fins ara per millorar la qualitat de l'atmosfera s'han centrat, com ja hem dit, en un grup concret de contaminants en cada ocasió, i aquesta opció ha quedat demostrat que no és l'adequada. Per netejar realment l'atmosfera, cal ampliar les estratègies tradicionals amb una política innovadora que es basi no només en el control de la contaminació atmosfèrica sinó en l'actuació per evitar-la.

En aquest sentit, a l'anomenada "Cimera de la Terra" de Rio de 1992 també s'aprovà l'Agenda 21, un document on s'esbossa el programa d'actuacions que seria necessari per assolir el desenvolupament sostenible del planeta i dels seus habitans. L'Agenda dedica el capítol nou a la protecció de l'atmosfera, en què s'insta als governs a:

guanyar eficàcia energètica i a desenvolupar fonts d'energia renovables
promoure les formes de transport menys contaminants
adoptar les mesures necessàries perquè la indústria desenvolupi tecnologies més eficients, netes i segures
adoptar les mesures necessàries per frenar l'alteració de l'efecte hivernacle, el declivi de la capa d'ozó i la contaminació atmosfèrica transfronterera

El resultat de l'aplicació de l'Agenda 21 cinc anys després de Rio s'ha debatut en la Cimera de la Terra+5, el juny de 1997. El balanç que en fan tant les Nacions Unides com les ONG que han seguit la Cimera és, a grans trets, negatiu. Cinc anys després de Rio, per exemple, les emissions de diòxid de carboni i altres gasos causants de l'efecte hivernacle continuen augmentant, tot i el compromís dels estats de reduir-les. La nota positiva de la Cimera de la Terra+5 ha estat, en canvi, la constatació de l'esforç que han fet les ONG i les comunitats locals en la direcció d'assolir el desenvolupament sostenible.

Podem començar a treballar.
Per fer front a la lentitud amb què els governs dels estats responen al problema de la creixent contaminació atmosfèrica al planeta, les comunitats locals, les ONG i les persones individuals hem de començar a treballar. En aquest sentit, moltes administracions locals ja han posat en pràctica programes per reduir les emissions d'alguns gasos a les seves ciutats, a la vegada que han engegat campanyes d'educació i conscienciació ciutadana. Les institucions locals, sobretot les de les grans ciutats, són també les més indicades per promoure l'ús dels transports públics i altres mitjans no contaminants, com la bicicleta.

La solució al problema de la contaminació atmosfèrica requereix, a més, un canvi d'hàbits i d'actituds que cadascú de nosaltres pot començar a aplicar a la seva vida diària. Així, les persones individuals hauríem de:

informar-nos i tenir consciència de les conseqüències ambientals de les nostres activitats quotidianes
reduir el consum d'energia, tant en la vida personal com en la professional, i sobretot evitar-ne el malbaratament
informar-nos sobre quins productes dels que utilitzem normalment són altament contaminants i deixar de fer-los servir
reduir al mínim l'ús del cotxe particular. Acostumar-nos a compartir-lo, utilitzar els transports públics o la bicicleta
apostar per un sistema de calefacció domèstica no basat en la combustió
fer pressió perquè els governs actuïn amb més rapidesa per acomplir els acords internacionals sobre la reducció d'emissions i perquè, paral.lelament, apliquin polítiques d'estalvi energètic i promoguin un canvi general d'actituds i d'hàbits

		Tenir plantes a casa, tant a l'interior com a l'exterior, per millorar la qualitat de l'aire que respirem. A l'interior no és recomanable posar les plantes als dormitoris perquè durant la nit consumeixen oxígen i alliberen diòxid de carboni.
		Evitar el malbaratament diari d'energia: no deixar bombetes enceses, no deixar l'escalfador de gas permanentment en marxa, etc...
		Reduir al mínim l'ús del cotxe particular. Fer servir els transports públics o altres mitjans de transport no contaminants, com la bicicleta.
		Assegurar-se que els productes que es compren no alliberen gasos CFC -aparells de refrigeració, esprais...-.
		Revisar sovint la calefacció. Una calefacció que no funciona de manera eficaç malmet del 30 al 50% de l'energia que consumeix i contamina més.
		Pressionar els poders públics perquè apliquin polítiques d'estalvi energètic i promoguin l'ús d'energies renovables i no contaminants.

	L'AIRE: PATRIMONI MUNDIAL

	La contaminació atmosfèrica és un problema planetari. L'alteració de l'efecte hivernacle o la destrucció de la capa d'ozó són efectes de la contaminació de l'aire que no afecten a cap estat en particular, sinó que amenacen la salut global del planeta i dels seus habitants. Altres efectes, com la pluja àcida, acostumen a viatjar distàncies molt llargues, sovint travessant fronteres, abans de dipositar-se al territori que contaminen. Per resoldre els problemes creats per la contaminació, doncs, l'ideal seria arribar a un acord internacional sobre la protecció de l'atmosfera. Però elaborar una legislació global sobre l'atmosfera és una empresa complexa, i fins ara els estats han preferit tractar els problemes un a un i a mesura que han anat sorgint, sense enfrontar-se directament amb l'orígen del problema: la utilització que fem de l'energia, els transports i els sistemes industrials. Què s'ha fet en el pla internacional? Els acords internacionals conclosos fins avui es limiten a un compromís per part dels estats a reduir les emissions o les concentracions de determinades substàncies que causen un prejudici manifest i precís a altres jurisdiccions estatals, sense preveure, per exemple, cap disposició referent a la responsabilitat dels signataris en matèria de danys. El 1979 la major part de països europeus i de l'Amèrica del Nord van signar un tractat sobre la contaminació atmosfèrica transnacional en què es comprometien a prendre mesures per a reduir les emissions de diòxid de sofre, una de les causes de la pluja àcida. I el 1987 se signà el Protocol de Montreal, el primer acord que es pot qualificar de mundial sobre la protecció de l'atmosfera terrestre, que insta als estats a reduir progressivament la producció i utilització de les substàncies químiques que empobreixen la capa d'ozó. La Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (CNUMAD) celebrada a Rio de Janeiro el juny de 1992 hauria estat una bona ocasió per iniciar la tasca d'elaborar una legislació global sobre l'atmosfera. Però els estats van mantenir l'opció de signar acords sobre problemes atmosfèrics concrets. En aquest sentit, a Rio s'aprovà el Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que pretén estabilitzar els gasos causants de l'efecte hivernacle, com el diòxid de carboni, i obliga als governs a controlar-ne les emissions per mantenir-les als nivells de 1990. Què s'hauria de fer? Els esforços internacionals duts a terme fins ara per millorar la qualitat de l'atmosfera s'han centrat, com ja hem dit, en un grup concret de contaminants en cada ocasió, i aquesta opció ha quedat demostrat que no és l'adequada. Per netejar realment l'atmosfera, cal ampliar les estratègies tradicionals amb una política innovadora que es basi no només en el control de la contaminació atmosfèrica sinó en l'actuació per evitar-la. En aquest sentit, a l'anomenada "Cimera de la Terra" de Rio de 1992 també s'aprovà l'Agenda 21, un document on s'esbossa el programa d'actuacions que seria necessari per assolir el desenvolupament sostenible del planeta i dels seus habitans. L'Agenda dedica el capítol nou a la protecció de l'atmosfera, en què s'insta als governs a: guanyar eficàcia energètica i a desenvolupar fonts d'energia renovables promoure les formes de transport menys contaminants adoptar les mesures necessàries perquè la indústria desenvolupi tecnologies més eficients, netes i segures adoptar les mesures necessàries per frenar l'alteració de l'efecte hivernacle, el declivi de la capa d'ozó i la contaminació atmosfèrica transfronterera El resultat de l'aplicació de l'Agenda 21 cinc anys després de Rio s'ha debatut en la Cimera de la Terra+5, el juny de 1997. El balanç que en fan tant les Nacions Unides com les ONG que han seguit la Cimera és, a grans trets, negatiu. Cinc anys després de Rio, per exemple, les emissions de diòxid de carboni i altres gasos causants de l'efecte hivernacle continuen augmentant, tot i el compromís dels estats de reduir-les. La nota positiva de la Cimera de la Terra+5 ha estat, en canvi, la constatació de l'esforç que han fet les ONG i les comunitats locals en la direcció d'assolir el desenvolupament sostenible. Podem començar a treballar. Per fer front a la lentitud amb què els governs dels estats responen al problema de la creixent contaminació atmosfèrica al planeta, les comunitats locals, les ONG i les persones individuals hem de començar a treballar. En aquest sentit, moltes administracions locals ja han posat en pràctica programes per reduir les emissions d'alguns gasos a les seves ciutats, a la vegada que han engegat campanyes d'educació i conscienciació ciutadana. Les institucions locals, sobretot les de les grans ciutats, són també les més indicades per promoure l'ús dels transports públics i altres mitjans no contaminants, com la bicicleta. La solució al problema de la contaminació atmosfèrica requereix, a més, un canvi d'hàbits i d'actituds que cadascú de nosaltres pot començar a aplicar a la seva vida diària. Així, les persones individuals hauríem de: informar-nos i tenir consciència de les conseqüències ambientals de les nostres activitats quotidianes reduir el consum d'energia, tant en la vida personal com en la professional, i sobretot evitar-ne el malbaratament informar-nos sobre quins productes dels que utilitzem normalment són altament contaminants i deixar de fer-los servir reduir al mínim l'ús del cotxe particular. Acostumar-nos a compartir-lo, utilitzar els transports públics o la bicicleta apostar per un sistema de calefacció domèstica no basat en la combustió fer pressió perquè els governs actuïn amb més rapidesa per acomplir els acords internacionals sobre la reducció d'emissions i perquè, paral.lelament, apliquin polítiques d'estalvi energètic i promoguin un canvi general d'actituds i d'hàbits


	KYOTO: UN PAS ENDAVANT (MASSA) PETIT

	Entre l'u i el deu de desembre de 1997 es va celebrar a la ciutat japonesa de Kyoto la conferència de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNCCC). El repte de l'anomenada Cimera de Kyoto era aconseguir una reducció consensuada i efectiva de les emissions globals dels gasos que provoquen l'efecte hivernacle. Efectivament, i després d'unes negociacions molt dures, es va arribar a un acord en forma de protocol que estipula que els 39 països considerats industrialitzats es comprometen a reduir les emissions d'aquests gasos en un 5,2% de mitjana, respecte dels nivells de 1990 i 1995, entre l'any 2008 i el 2010. Tenint en compte que els científics de l'IPCC (Panel Intergovernamental pel Canvi Climàtic, organisme de les Nacions Unides) sostenen que caldria una reducció d'un 50% en els propers 30 o 40 anys per neutralitzar el canvi climàtic, el 5,2% acordat resulta gairebé insignificant. El protocol de Kyoto, doncs, només es pot veure com un primer pas en la bona direcció; un primer pas estèril si no va seguit de molts altres passos endavant en els pròxims anys.