La meitat occidental dels Estats Units d’Amèrica i de Canadà és una zona que ha tingut una forta activitat minera en el passat, però actualment la majoria de les mines es troben abandonades i sense cap tipus de control. En aquestes mines a cel obert hi queden grans quantitats de mineral sense cap sistema que protegeixi l’entorn; i per efecte de la pluja, continuen contaminant els rius i els sòls molt anys després de deixar de ser productives. Tot i això, ningú no s’ha fet càrrec de recuperar aquestes àrees per aturar aquesta situació.

		Les mines abandonades són un perill potencial constant.

Per això una coalició d’organitzacions nord-americanes i canadenques van començar una campanya per reclamar que les autoritats es fessin càrrec de restaurar les zones malmeses i, sobretot, d’aturar la contaminació dels rius i dels sòls. En aquesta àrea es calcula que hi pot haver més de mig milió de mines abandonades, de manera que aquestes organitzacions s’enfronten a una tasca de molts anys.

La campanya es fa a partir d’una àmplia xarxa d’organitzacions que treballen a localment, cosa que els permet recollir dades de diferents zones i fer pressió conjunta a les autoritats competents.

La vall de San Lorenzo, al Perú, era un desert més de l’altiplà andí, fins que s’hi va dur a terme un projecte d’irrigació amb el finançament del Banc Mundial i de l’organització USAID, que va permetre l’explotació agrícola de tota la vall. Actualment, és una àrea on viuen 20.000 persones i on es conrea una gran varietat de productes agrícoles.

Durant la dècada de 1980, una empresa canadenca va trobar or en aquesta mateixa vall, sota la població de Tambogrande, i ara vol fer una mina a cel obert per extreure’l. L’empresa i les autoritats peruanes mantenen que la mina pot conviure amb les poblacions agrícoles, en canvi, els habitants diuen que la mina contaminarà els rius, produirà pols i emissió de metalls, i que les pluges torrencials provocades pel fenomen d’El Niño faran que els productes tòxics de la mina acabin contaminant tota la vall.

Els habitants s’han constituït en una plataforma i han dut a terme mobilitzacions per aturar el projecte. El juny del 2002 es va fer un referèndum a la vall on els habitants escollien entre les explotacions agrícoles o la mina i el resultat va ser del 98,65 % a favor de la primera opció. L’empresa minera, tot i dir que convenceria els habitants del beneficis de la mina, ara diu que el referèndum no té cap validesa. Tot i que no s’ha aturat el projecte, de moment s’ha endarrerit.

La promoció del triatge i el reciclatge de deixalles és una tasca que ha de mobilitzar tots els sectors socials. Tot i això, s’ha d’aconseguir que sigui una activitat econòmica autosuficient, sense necessitat d’ajuts constants (en forma de subvencions, descomptes fiscals o altres suports). Per això, està molt bé promoure campanyes en favor de la recollida selectiva, però encara és més interessant veure la tasca d’empreses com Alupro.

Alupro és una empresa sense ànim de lucre que es dedica a la recollida selectiva i al reciclatge de l’alumini. La diferència és que la recollida no la fa la pròpia empresa, sinó que es fa a partir de grups locals que s’autoorganitzen. Això facilita que grups vinculats a parròquies, grups per a persones desafavorides o agrupacions comunitàries puguin trobar algunes alternatives laborals per a persones que tenen dificultats per integrar-se al mercat laboral.

		Els metalls es poden tornar a fondre i es poden tornar a fer servir.

El resultat és una xarxa molt diversa de petits grups que treballen localment i que permeten fer una recollida que seria molt complicat d’organitzar des d’una gran empresa. D’aquesta manera es creen llocs de treball de forma autogestionada, fet que comporta una implicació molt més alta de les persones.